CRÓNICA I - II ETAPA
LÍBIA – Una gran desconeguda
Transmissió des del 23 de Desembre del 2005
Quilòmetres totals recorreguts: 6.300 km.
Hem arribat a Líbia, aquesta gran nació tan pròxima
a nosaltres i tan desconeguda, degut principalment a les circumstàncies
polítiques que han condicionat i encara condicionen l'afluència
d'un nombre significatiu de visitants i turistes. L'embargament
aplicat pel món occidental al règim del coronel El
Caddafi originat per l'incident de Lockerbie, en el que es va produir
un atemptat aeri amb moltíssimes víctimes i del qual
es va culpar als serveis secrets libis, juntament a les complicacions
per a obtenir visats i la carència de qualsevol infrastructura
hotelera, a excepció de les grans ciutats i encara amb moltíssimes
carències, fa obligat el posseir un cert sentit de viatger,
que no de turista disposat a afrontar les incomoditats que tot això
pogués representar-li, sent de menció especial la
total absència d'indicadors que no siguin en àrab
i l'escassa implantació de llengües estrangeres entre
la població, que no obstant queden reemplaçades per
la seva gran amabilitat. Líbia és un país oficialment
laic, però la seva població practica la religió
musulmana en la seva quasi totalitat. La presència de la
dona al carrer és molt escassa per no dir nul·la,
fins i tot a la capital Trípoli.
En el nostre cas, el fet d’ajuntar-nos amb un grup d'amants
de la moto l'objectiu del qual era bàsicament travessar els
mars de dunes i accedir als llocs de major dificultat, suposava
acceptar una dosi considerable d'aventura i esforç. Encapçalats
per Christoph DelBondio com a responsable d'organització
i comptant amb el suport d'un camió tot terreny de la seva
empresa, vam poder completar la primera part de la visita sense
excessives contrarietats, encara que amb algun desgraciat incident
en el grup que després narrarem. La gran duresa del recorregut
va causar forces contratemps i avaries al camió que van ser
solucionats sobre la marxa, com és habitual a Àfrica,
a base de molt de bricolatge, fils d'aram i paciència.
En general,
travessar la frontera de Líbia pot representar el primer
escull en el programa, ja que els tràmits poden ser lents
i confusos, inclosa l'obtenció d'una placa de matrícula
líbia obligatòria per a qualsevol vehicle. Afortunadament,
la presència de l'amo de l'agència de viatges a Líbia,
la contractació de la qual és obligatòria per
als grups que desitgen visitar el país, va accelerar al màxim
tots els tràmits que poden ser eterns i en menys d'una hora
estàvem a l'altre costat de la reixa. Excel·lent per
Mr. Khalifa.
Allà se'ns van unir Mustafá, un policia i el guia
Omar, que finalment van ser d'una gran ajuda i es van integrar perfectament
en el grup a pesar de la barrera idiomàtica, conjuntament
vam emprendre el llarg camí des de Zuara (a la frontera),
fins a Derdj, que és la porta d'entrada al mar de dunes anomenat
Idehan Auwari
que
anem a travessar en diagonal fins a Al Awaynat, al sud, en un recorregut
d'aproximadament 670 quilòmetres. Pel camí aprofitem
per a visitar les magnífiques ruïnes de la ciutat romana
de Sabratha, a
la zona costanera nord del país.
Tot
i que tenim una certa experiència de recorreguts a l’Àfrica,
mai havíem tingut l'ocasió de fer-ho per una extensió
de dunes tan gran i de força dificultat. Evidentment, mai
ens hauríem atrevit a fer-ho sols pel perill que això
implica.
Desinflàrem
les rodes com és preceptiu en aquests terrenys, però
després d'un parell d'embussos en sorra tova, va descarregar
part del pes del vehicle i desinflàrem encara més
les rodes, deixant-les al límit de les possibilitats de sortir-se
de les llantes. A partir d'aquí, el recorregut es fa més
fàcil, encara que en algun moment hem de fer servir les planxes
de sorra per sortit d'alguna cubeta de “fech-fech” o
sorra tova ultra fina capaç d'atrapar pràcticament
qualsevol vehicle. Els moments més emocionants es produeixen
quan vam arribar al cim d'una duna i haver de baixar a caiguda vertical
de 20-25 metres, on la tècnica, una vegada adquirida, fa
fàcil descendir-la.
I així
avancem uns 350 quilòmetres cap a l'interior del mar de dunes,
moment en què es va produir un desgraciat accident per part
d'un motorista suís pertanyent al nostre grup, que va tenir
la desgràcia de sortir volant del cim d'una duna per excessiva
velocitat, anant a caure en la seva base amb la mala fortuna que
la moto va sortir volant darrere d'ell, li va impactar en el cap
i li va produir traumatisme cranioencefàlic i va quedar en
estat de coma. Vam ser immediatament al lloc de l'impacte, encara
que vam tardar més d'una hora a desfer el camí ja
caminat pel camió i els 2 vehicles que componien l'expedició.
Gràcies al telèfon satèl·lit de l'Expedició
Tramuntana, Christoph va contactar immediatament amb l'Ambaixada
Suïssa a Trípoli, les autoritats líbies i amb
la Companyia d'Assistència que tenia contractada l'accidentat,
als que es van donar les coordenades GPS del lloc. A causa de l'avançada
hora de la tarda i encara que ens van assegurar que un helicòpter
havia sortit de Sebha, aquests va haver de tornar per motius tècnics
segons ens van comunicar. Al matí següent, un avió
va sobrevolar la nostra posició per a comprovar que efectivament
les coordenades eren correctes. Immediatament va donar avís
a l'helicòpter que va arribar dos hores més tard per
a evacuar al ferit que seguia en coma. Va ser portat a Sebha, i
d'allà amb avió, a un hospital de Trípoli on
se li va practicar una primera exploració. Sembla ser, segons
ens van explicar, que va ser evacuat a Suïssa en un avió
medicalitzat, i allà segueix hospitalitzat i en coma, segons
les nostres últimes informacions. Esperem i desitgem que
es recuperi molt aviat de l'accident i que aquest no deixi majors
seqüeles. Ànims Marty : estem tots amb tu!!.
L'atenció
de l'Ambaixada Suïssa cap als seus conciutadans en dificultats,
va ser segons sembla clau en tot l'assumpte. Segons Christoph DelBondio,
és la primera vegada que té notícia d'un rescat
aeri en les dunes, ja que el normal era haver d’evacuar qualsevol
ferit per terra amb la consegüent dificultat i pèrdua
de temps. És d'esperar que les Ambaixades prenguin exemple
per a casos que puguin presentar-se en el futur, i moguin els seus
contactes ràpidament i eficaçment.
Amb el cor encongit, però ja en certa manera alleujats, continuem
la nostra travessia fins a arribar a Al Awaynat, on vam fer etapa.
A continuació
ens dirigim al Djebel Akakus,
lloc
d'infinita bellesa, amb grans zones de sorra rogenca al mig d'una
infinitat de roques ennegrides pel sol, de formes molt capritxoses
que permeten deixar córrer la imaginació i veure cares
i figures a capritx de l'observador. El recorregut és prou
assequible, exceptuant la petita dificultat de rodar sobre sorra
tova i per un enrevessat laberint que no es pot recórrer
si no és amb un guia tuareg del lloc que ho coneixen al ditet.
L'Akakus està considerat parc nacional, i igual que en el
Tassili N'Addjer a Algèria, molt pròxim, es poden
trobar gravats i pintures rupestres, a més d'arcs i formes
geològiques variades.
En
fi, una gaudida.
A continuació, en direcció nord, ens dirigim a Germa
per des d'allà endinsar-nos una altra vegada en el mar de
dunes i visitar els anomenata llacs de Manara.
Es tracta
de 22 llacs, dels quals només 10 tenen aigua molt salobre
(es flota en elles, com en el Mar Mort). Estan localitzats en illes
de palmeres que són el més semblant al típic
oasi de pel·lícula, encara que també amaguen
alguns dels perills típics del desert,
especialment
per als que acampen al ras o en tenda, ja que cal parar atenció
amb els animalets que solen rondar per allí a primeres hores
del dia. El recorregut d'uns 80-90 km. totals, és d'una gran
bellesa, encara que s'han de travessar tant a l'anada com a la tornada
algunes cadenes de dunes de considerable dificultat. Afortunadament
només un parell de vegades quedem clavats a la sorra i sortim
gràcies al camió que estava especialment preparat
per a trajectes de tal índole.
A partir d'aquest moment, els objectius del grup ja estaven complits
pel que ens dirigim cap al nord fins a Ganyat, lloc en què
ens separem de la resta de companys que es dirigeixen ràpidament
cap a la frontera tunisenca per a tornar a casa. Adéu amics,
heu sigut una magnífica companyia. Nosaltres seguim fins
a Trípoli per a descansar durant 1 dia.
Aprofitem no obstant per a visitar les ruïnes més importants
del nord d'Àfrica, situades a 120 quilòmetres a l'est
de la capital. Es tracta de Leptis Magna, bressol de l'emperador
Septimi Severo i que va arribar a rivalitzar amb Roma en esplendor.
Efectivament
es tracta d'una ciutat de gran extensió i en un estat de
conservació molt acceptable, ja que va ser construïda
en pedra de gran resistència i infinitat de marbre de color.
És
senzillament espectacular poder apreciar la magnificència
que va haver de representar la ciutat en el seu temps.
Són
amb molt, les millors ruïnes romanes que hem pogut veure i
amb raó van ser declarades Patrimoni de la Humanitat el 1982.
Només
el temps molt desagradable i amb pluja a causa de la borrasca instal·lada
feia diversos dies sobre el nord d'Àfrica, van coartar el
nostre recorregut. Si algun dia el país s'obre al turisme,
valdrà la pena una visita a aquests monuments.
A continuació, ens dirigirem per la carretera costanera cap
a Bengasi. Anem acompanyats per Hossen, el nostre guia que ens acompanyarà
fins a la frontera egípcia; encara que no és estrictament
necessari portar un guia, si és molt aconsellable donada
la quantitat de controls de policia que es troben pel camí
i que no parlen ni una sola paraula en un idioma estranger. Un altre
avantatge afegit en el nostre cas és que donada la gran quantitat
d'amics i relacions que té per totes les ciutats i pobles
que anem passant, facilita enormement el contacte amb els naturals
del país, donant-se el cas que cada vegada que parem per
a saludar un amic o parent, la cosa acaba com a mínim en
una menjar en el nostre honor. El nostre objectiu en la Cirenaica
és visitar alguna de les ciutats gregues que van conformar
la Pentàpolis de l'antiguitat, en especial Cirene i Apollonia.
El recorregut és llarg i la pluja que cau fa més lenta
la nostra marxa, per la qual cosa decidim fer etapa a Misratah,
com no, a casa d'uns amics d'Hossen, que ens ofereixen el seu pati
per a acampar. Ja pel camí, havíem saludat a uns altres
parents que ens van convidar a cafè, ens van ensenyar l'hort,
i ens van regalar una bossa de taronges i mandarines, així
com una catifa petita. És la característica hospitalitat
del poble àrab, on els amics dels amics són veritables
amics.
Al matí següent fem els 850 quilòmetres que queden
fins a Bengasi, on arribem quasi de nit. La primera cosa que fem
és anar a saludar uns amics d’en Yousef, que naturalment
ens inviten ràpidament a un senzill sopar, al mateix temps
que ens conviden a menjar l'endemà. Ens allotgem a l'hotel
Al Jazira de Bengasi i l'endemà anem a casa dels amics d'en
Hossen, on ens espera un pantagruèlic menjar, amb el més
deliciós cus-cus que hem provat fins ara. Ens acomiadem de
tots ells, que després de mostrar-nos les fotos de família,
ens desitgen una feliç ruta en el nom d'Allah. A la tarda,
visitem les ruïnes de Cirene que va ser assentament dels primers
colons grecs procedents del que és avui l'illa de Santorini
l'any 631 a.C.
Posteriorment
va ser egípcia, romana i bizantina, fins al seu decaïment
en el segle 3 d.C. Va ser el bressol del famós matemàtic
i astrònom Eratòstenes, així com d'Aristipo
i de Teodoro, contemporani de Sòcrates i gran matemàtic,
geòmetra i músic. Evidentment, la ciutat no té
la majestuositat de Leptis Magna, ni la seva extensió, però
la importància que va tenir en l'antiguitat, mereix la desviació
que es fa per a veure-la. Cal destacar el Temple d'Apol·lo,
el Temple de Zeus, l'Àgora, els mosaics de la casa de Jasón
Magnus i el Teatre, com les restes més importants, encara
que la falta del més mínim manteniment degraden innecessàriament
les ruïnes. Només vull assenyalar que érem els
únics visitants, cosa que també va succeir en Leptis,
ja que les aglomeracions no són la principal característica
dels monuments libis.
Vam arribar de nit a Sosa, on es troben les ruïnes d'Apollonia,
una altra de les ciutats gregues importants de la Cirenaica, que
no vam poder visitar al matí següent per trobar-se tancades
al ser dilluns. Davant de la qual cosa seguim camí cap a
Tobruk, a uns 280 quilòmetres, per la carretera que travessa
la Reserva Nacional de Zellaf. Es tracta d'una zona muntanyosa,
de profunds barrancs que corre paral·lela a la costa, i amb
una vegetació típica de l'àrea mediterrània.
Ens explica Yousef, que tota aquesta zona va ser oferta per l'exrei
Idriss a la comissió Balfour, perquè s'establís
aquí l'estat d'Israel, però l'oferta va ser rebutjada
i canviada per Palestina, amb totes les conseqüències
que després ha significat.
A mitja tarda, arribem a Tobruk, sempre escortats per una pluja
intensa i amb força fred. Segurament tots hauran sentit parlar
de Tobruk com a camp de diverses batalles de la 2a guerra mundial.
Els habitants de Tobruk, a penes coneixen tan importants esdeveniments
i només alguns coneixen l'emplaçament dels pocs monuments
que queden. Em refereixo als cementiris de guerra, lloc de comandament
del general Rommel i alguns més. Només hem visitat
el petit cementiri francès dels caiguts en la batalla de
Bir Hakim i el cementiri de guerra de la Commonwealth, on reposen
al voltant de 3000 soldats australians, anglesos, neozelandesos,
sud-africans, indis i polonesos. La nit se'ns tira al damunt i també
l'intens fred ens obliga a tornar a la ciutat.
Demà sortirem cap a la frontera amb Egipte, distant uns 140
quilòmetres a l'est de Tobruk, donada per acabada la nostra
estada a Líbia, país que no ens ha decebut tot i el
distanciament que té cap a qualsevol tipus de facilitat al
viatger. Ja els explicarem a la propera crònica com ha sigut
l'encreuament de la tal frontera.
INFORMACIÓ D'UTILITAT
VISATS: Es necessita visat que emet l'ambaixada de Líbia
a Madrid, encara que fa falta la invitació d'algun ciutadà
libi per a visitar el país, o al contrari contactar amb una
agència líbia que s'encarrega de tots els tràmits.
Nosaltres recomanem encaridament l'agència Shati Zuara del
Sr. Ají ben Califa, el mail del qual és: info@shatizuara.com
. Pot proporcionar guies, cotxes i altres serveis per tot el país.
VEHICLES: És necessari treure un Carnet de Passatge
en Douane libi, l'import del qual és d'uns 200 € junt
amb la placa de matrícula líbia. Serveix el Permís
de conduir espanyol, encara que rarament ho demanen.
MONEDA: És el dinar libi, el valor del qual en aquest
moment era d'1,6 DL per Euro. Els bitllets són de 20, 10
5, 1, _, _ dinars i no existeix, almenys aparentment moneda fraccionària
metàl·lica. No serveixen els Xecs de Viatger i existeixen
molt poques màquines per a retirar diners, quan funcionen.
Teòricament, els hotels a Trípoli i Bengasi accepten
targetes Visa, però l'hora de la veritat, t’envien
al Banc a canviar o treure diners. No funciona cap altra targeta
de crèdit.
COMBUSTIBLE. Extremadament barat. 0,15 DL/litre, la gasolina
de 95 oct. i 0,14 DL/litre el gasoil (anomenat nafta).
PREUS: Són barats per a l'europeu, encara que no
tan barats com cal esperar d'un país que ha viscut d'esquena
al món durant tants anys. En qualsevol cas i si es coneixen
els racons, un pot tenir un menjar molt abundant, net i ben cuinat
per 6-7 dinars.
Ha de recordar-se que la prohibició del consum d'alcohol
és molt estricta en el país, per la qual cosa l'entrada
del mateix està vigilada i sotmesa a l'habilitat del viatger
per a camuflar-ho.
Encara que l'aigua és teòricament potable, s'aconsella
consumir-la envasada. Una botella d'1,5 lts. pot costar entre _
i 1 dinar i es pot trobar a qualsevol llloc.
INTERNET: Hi ha possibilitat d'accés ASDL a Internet
en les ciutats, encara que els cybercafes no són molt abundants
i hi ha la dificultat d'identificar-los, si no saps llegir l'escriptura
àrab.
|
LIBIA
– Una gran desconocida
Transmisión desde el 23 de Diciembre de 2005
Kilómetros totales recorridos: 6.300 kms.
Hemos llegado a Libia, esa enorme nación tan
cercana a nosotros y tan desconocida, debido principalmente a las
circunstancias políticas que han condicionado y aún
condicionan la afluencia de un número significativo de visitantes
y turistas. El embargo aplicado por el mundo occidental al régimen
del coronel El Gaddafi originado por el incidente de Lockerbie,
en el que se produjo un atentado aéreo con muchísimas
victimas y del cual se culpó a los servicios secretos libios,
unido a las complicaciones para obtener visados y la carencia de
cualquier infraestructura hotelera, a excepción de las grandes
ciudades y aún con muchísimas carencias, hace obligado
el poseer un cierto sentido de viajero, que no de turista dispuesto
a afrontar las incomodidades que todo ello pudiera representarle,
siendo de mención especial la total ausencia de indicadores
que no sean en árabe y la escasa implantación de lenguas
extranjeras entre la población, que sin embargo quedan suplidas
por su gran amabilidad. Libia es un país oficialmente laico,
pero su población practica la religión musulmana en
su casi totalidad. La presencia de la mujer en la calle es muy escasa
por no decir nula, incluso en la capital Trípoli.
En nuestro caso, al habernos juntado con un grupo de amantes de
la moto cuyo objetivo era básicamente atravesar los mares
de dunas y acceder a los lugares de mayor dificultad, suponía
el aceptar una dosis considerable de aventura y esfuerzo. Encabezados
por Christoph DelBondio como responsable de organización
y contando con el apoyo de un camión todo terreno de su empresa,
pudimos completar la primera parte de la visita sin excesivas contrariedades,
aunque con algún desgraciado incidente en el grupo que luego
narraremos. La gran dureza del recorrido causó bastantes
contratiempos y averías al camión que fueron solucionadas
sobre la marcha, como es habitual en África, a base de mucho
bricolaje, alambres y paciencia.
En general, atravesar la frontera de Líbia puede representar
el primer escollo en el programa, ya que los trámites pueden
ser lentos y farragosos, incluida la obtención de una placa
de matrícula libia obligatoria para cualquier vehículo.
Afortunadamente la presencia del dueño de la agencia de viajes
en Líbia cuya contratación es obligatoria para los
grupos que desean visitar el país, aceleró al máximo
todos los trámites que pueden ser eternos y en menos de una
hora estábamos al otro lado de la verja. Bravo por Mr. Khalifa.
Allí se nos unieron Mustafá, un policía y el
guía Omar, que finalmente fueron de una gran ayuda y se integraron
perfectamente en el grupo pese a la barrera idiomática, conjuntamente
emprendemos el largo camino desde Zuara (en la frontera), hasta
Derdj, que es la puerta de entrada al mar de dunas llamado Idehan
Auwari que vamos atravesar en diagonal hasta Al Awaynat, al sur,
en un recorrido de aproximadamente 670 kilómetros. Por el
camino aprovechamos para visitar las magníficas ruinas de
la ciudad romana de Sabratha, en la zona costera norte del país.
Aunque tenemos una cierta experiencia de recorridos en África,
jamás habíamos tenido la ocasión de hacerlo
por una extensión de dunas tan grande y de bastante dificultad.
Evidentemente, jamás nos habríamos atrevido a hacerlo
solos por la peligrosidad que ello implica. Deshinchamos las ruedas
como es preceptivo en esos terrenos, pero después de un par
de atascos en arena blanda, descargamos parte del peso del vehículo
y deshinchamos aún más las ruedas, dejándolas
al límite de las posibilidades de salirse de las llantas.
A partir de ahí, el recorrido se hace más fácil,
aunque en algún momento tenemos que echar mano de las planchas
de arena para salir de alguna cubeta de “fech-fech”
o arena blanda ultra fina capaz de atrapar prácticamente
cualquier vehículo. Los momentos más emocionantes
se producen al llegar a la cima de una duna y tener que bajar en
caída vertical de 20-25 metros, cuya técnica una vez
adquirida hace fácil descenderla.
Y así avanzamos unos 350 kilómetros hacia el interior
del mar de dunas, momento en el que se produjo un desgraciado accidente
por parte de un motorista suizo perteneciente a nuestro grupo, que
tuvo la desgracia de salir volando de la cima de una duna por excesiva
velocidad, yendo a caer en su base con la mala fortuna que la moto
que salió volando tras él, le impactó en la
cabeza y le produjo traumatismo craneoencefálico y quedó
en estado de coma. Fuimos inmediatamente al lugar del impacto, aunque
tardamos más de una hora en deshacer el camino ya andado
por el camión y los 2 vehículos que componían
la expedición. Gracias al teléfono satélite
de la Expedició Tramuntana, Christoph contactó inmediatamente
con la Embajada Suiza en Trípoli, las autoridades libias
y con la Compañía de Asistencia que tenía contratada
el accidentado, a quienes se dieron las coordenadas GPS del lugar.
Debido a la avanzada hora de la tarde y aunque nos aseguraron que
un helicóptero había salido de Sebha, este tuvo que
regresar por motivos técnicos según nos comunicaron.
A la mañana siguiente, un avión sobrevoló nuestra
posición para comprobar que efectivamente las coordenadas
eran correctas. Inmediatamente dio aviso al helicóptero que
llegó dos horas más tarde para evacuar al herido que
seguía en coma. Fue llevado a Sebha, y de allí en
avión, a un hospital de Trípoli donde se le practicó
una primera exploración. Parece ser, según nos contaron,
que fue evacuado a Suiza en un avión medicalizado, y allí
sigue hospitalizado y en coma, según nuestras últimas
informaciones. Esperamos y deseamos en gran manera, que se recupere
muy pronto del accidente y que este no deje mayores secuelas. Animo
Marty : estamos todos contigo!!.
La atención de la Embajada Suiza hacia sus conciudadanos
en apuros, fue al parecer clave en todo el asunto. Según
Christoph DelBondio, es la primera vez que tiene noticia de un rescate
aéreo en las dunas, ya que lo normal era tener que evacuar
cualquier herido por tierra con la consiguiente dificultad y perdida
de tiempo. Es de esperar que las Embajadas tomen ejemplo para casos
que pudieran presentarse en el futuro, y muevan sus contactos rápida
y eficazmente.
Con el corazón encogido, pero ya en cierta manera aliviados,
continuamos nuestra travesía hasta llegar a Al Awaynat, donde
hicimos etapa. A continuación nos dirigimos al Djebel Akakus,
lugar de infinita belleza, con grandes zonas de arena rojiza en
medio de una infinidad de rocas ennegrecidas por el sol, de formas
muy caprichosas que permiten dejar correr la imaginación
y ver caras y figuras a capricho del observador. El recorrido es
bastante asequible, exceptuando la pequeña dificultad de
rodar sobre arena blanda y por un enrevesado laberinto que no se
puede recorrer si no es con un guía tuareg del lugar que
lo conocen al dedillo. El Akakus está considerado parque
nacional, y al igual que en el Tassili N’Addjer en Argelia,
muy cercano, se pueden hallar grabados y pinturas rupestres, amén
de arcos y formas geológicas variadas. En fin, una gozada.
A continuación, en dirección norte, nos dirigimos
a Germa para desde allí adentrarnos otra vez en el mar de
dunas y visitar los llamados lagos de Mandara. Se trata de 22 lagos,
de los cuales solo 10 tienen agua muy salobre (se flota en ellas,
como en el Mar Muerto). Están localizados en islas de palmeras
que son lo más parecido al típico oasis de película,
aunque también esconden algunos de los peligros típicos
del desierto, especialmente para los que acampan al raso o en tienda,
ya que hay que tener cuidado con los animalillos que suelen rondar
por allí a primeras horas del día. El recorrido de
unos 80-90 kms. totales, es de una gran belleza, aunque se deben
atravesar tanto a la ida como a la vuelta algunas cadenas de dunas
de considerable dificultad. Afortunadamente solo un par de veces
quedamos clavados en la arena y salimos gracias al camión
que estaba especialmente preparado para trayectos de tal índole.
A partir de este momento, los objetivos del grupo ya estaban cumplidos
por lo que nos dirigimos hacia el norte hasta Ganyat, lugar en que
nos separamos del resto de compañeros que se dirigen rápidamente
hacia la frontera tunecina para regresar a casa. Adiós amigos,
habéis sido una magnifica compañía. Nosotros
seguimos hasta Trípoli para descansar durante 1 día.
Aprovechamos no obstante para visitar las ruinas más importantes
del norte de África, situadas a 120 kilómetros al
este de la capital. Se trata de Leptis Magna, cuna del emperador
Septimio Severo y que llegó a rivalizar con Roma en esplendor.
Efectivamente se trata de una ciudad de gran extensión y
en un estado de conservación muy aceptable, ya que fue construida
en piedra de gran resistencia e infinidad de mármol de color.
Es sencillamente espectacular poder apreciar la magnificencia que
debió representar la ciudad en su tiempo. Son con mucho,
las mejores ruinas romanas que hemos podido ver y con razón
fueron declaradas Patrimonio de la Humanidad en 1982. Solo el tiempo
muy desapacible y con lluvia debido a la borrasca instalada hacia
varios días sobre el norte de África, coartaron nuestro
recorrido. Si algún día el país se abre al
turismo, valdrá la pena una visita a tales monumentos.
A continuación, nos dirigiremos por la carretera costera
hacia Bengasi. Vamos acompañados por Hossen, nuestro guía
que nos acompañará hasta la frontera egipcia; aunque
no es estrictamente necesario llevar un guía, si es muy aconsejable
dado la cantidad de controles de policía que se encuentran
por el camino y que no hablan ni una sola palabra en un idioma extranjero.
Otra ventaja añadida en nuestro caso es que dado la gran
cantidad de amigos y relaciones que tiene por todas las ciudades
y pueblos que vamos pasando, facilita enormemente el contacto con
los naturales del país, dándose el caso que cada vez
que paramos para saludar a un amigo o pariente, la cosa termina
como mínimo en una comida en nuestro honor. Nuestro objetivo
en la Cirenaica es visitar alguna de las ciudades griegas que conformaron
la Pentápolis de la antigüedad, en especial Cirene y
Apollonia. El recorrido es largo y la lluvia que cae ralentiza nuestra
marcha, por lo que decidimos hacer etapa en Misratah, como no en
casa de unos amigos de Hossen, que nos ofrecen su patio para acampar.
Ya por el camino, habíamos saludado a otros parientes que
nos invitaron a café, nos enseñaron el huerto, y nos
regalaron una bolsa de naranjas y mandarinas, así como una
alfombra pequeña. Es la característica hospitalidad
del pueblo árabe, donde los amigos de los amigos son verdaderos
amigos.
A la mañana siguiente hacemos los 850 kilómetros que
quedan hasta Bengasi, donde llegamos casi de noche. Lo primero que
hacemos es ir a saludar a unos amigos de Yousef, que naturalmente
nos invitan rápidamente a una “sencilla” cena,
a la vez que nos emplazan a comer al día siguiente. Nos alojamos
en el hotel Al Jazira de Bengasi y al día siguiente vamos
a casa de los amigos de Hossen, donde nos espera una pantagruélica
comida, con el más delicioso cus-cus que hemos probado hasta
ahora. Nos despedimos de todos ellos, que tras mostrarnos las fotos
de familia, nos desean una feliz ruta en el nombre de Allah. Por
la tarde, visitamos las ruinas de Cirene que fue asentamiento de
los primeros colonos griegos procedentes de lo que es hoy la isla
de Santorini en el año 631 a.C. Posteriormente fue egipcia,
romana y bizantina, hasta su decaimiento en el siglo 3 d.C. Fue
la cuna del famoso matemático y astrónomo Eratóstenes,
así como de Aristipo y de Teodoro, contemporáneo de
Sócrates y gran matemático, geómetra y músico.
Evidentemente, la ciudad no tiene la majestuosidad de Leptis Magna,
ni su extensión, pero la importancia que tuvo en la antigüedad,
merece el desvío que se hace para verla. Caben destacar el
Templo de Apolo, el Templo de Zeus, el Ágora, los mosaicos
de la casa de Jasón Magnus y el Teatro, como los restos más
importantes, aunque la falta del más mínimo mantenimiento
degradan innecesariamente las ruinas. Solo quiero señalar
que éramos los únicos visitantes, cosa que también
sucedió en Leptis, ya que las aglomeraciones no son la principal
característica de los monumentos libios.
Llegamos de noche a Sosa, donde se hallan las ruinas de Apollonia,
otra de las ciudades griegas importantes de la Cirenaica, que no
pudimos visitar a la mañana siguiente por hallarse cerradas
al ser lunes. Ante lo cual seguimos camino hacia Tobruk, a unos
280 kilómetros, por la carretera que atraviesa la Reserva
Nacional de Zellaf. Se trata de una zona montañosa, de profundos
barrancos que corre paralela a la costa, y con una vegetación
típica del área mediterránea. Nos cuenta Yousef,
que toda esa zona fue ofrecida por el ex rey Idriss a la comisión
Balfour, para que se estableciera aquí el estado de Israel,
pero la oferta fue rechazada y cambiada por Palestina, con todas
las consecuencias que después ha significado.
A media tarde, llegamos a Tobruk, siempre escoltados por una lluvia
intensa y con bastante frío. Seguramente todos habrán
oído hablar de Tobruk como campo de diversas batallas de
la 2ª guerra mundial. Los habitantes de Tobruk, apenas conocen tan
importantes acontecimientos y solo algunos conocen el emplazamiento
de los pocos monumentos que quedan. Me refiero a los cementerios
de guerra, puesto de mando del general Rommel y algunos más.
Solo hemos visitado el pequeño cementerio francés
de los caídos en la batalla de Bir Hakim y el cementerio
de guerra de la Commonwealth, donde reposan alrededor de 3000 soldados
australianos, ingleses, neozelandeses, sudafricanos, indios y polacos.
La noche se nos hecha encima y también el intenso frío
nos obliga a regresar a la ciudad.
Mañana saldremos hacia la frontera con Egipto, distante unos
140 kilómetros al este de Tobruk, dando por terminada nuestra
estancia en Líbia, país que no nos ha decepcionado
a pesar del distanciamiento que tiene hacia cualquier tipo de facilidad
al viajero. Ya les contaremos en la próxima crónica
como ha sido el cruce de la tal frontera.
INFORMACIÓN DE UTILIDAD
VISADOS: Se necesita visado que emite la embajada de Libia
en Madrid, aunque se precisa la invitación de algún
ciudadano libio para visitar el país, o por el contrario
contactar con una agencia libia que se encarga de todos los trámites.
Nosotros recomendamos encarecidamente la agencia Shati Zuara del
Sr. Ají ben Califa, cuyo mail es: info@shatizuara.com . Puede
proporcionar guías, coches y otros servicios por todo el
país.
VEHÍCULOS: Es necesario sacar un Carnet
de Pasaje en Douane libio, cuyo importe es de unos 200 € junto
con la placa de matrícula libia. Sirve el Carnet de conducir
español, aunque raramente lo piden.
MONEDA: Es el dinar libio, cuyo valor en este momento
era de 1,6 DL por Euro. Los billetes son de 20, 10 5, 1, _, _ dinares
y no existe, al menos aparentemente moneda fraccionaria metálica.
No sirven los Cheques de Viajero y existen muy pocas máquinas
para retirar dinero, cuando funcionan. Teóricamente, los
hoteles en Trípoli y Bengasi aceptan tarjetas Visa, pero
la hora de la verdad, te mandan al Banco a cambiar o sacar dinero.
No funciona ninguna otra tarjeta de crédito.
COMBUSTIBLE. Extremadamente barato. 0,15 DL/litro,
la gasolina de 95 oct. Y 0,14 DL/litro el gasoil (llamado nafta).
PRECIOS: Son baratos para el europeo, aunque no
tan baratos como cabria esperar de un país que ha vivido
de espaldas al mundo durante tantos años. En cualquier caso
y si se conocen los rincones, una puede tener una comida muy abundante,
limpia y bien cocinada por 6-7 dinares.
Debe recordarse que la prohibición del consumo de alcohol
es muy estricta en el país, por lo que la entrada del mismo
está vigilada y sometida a la habilidad del viajero para
camuflarlo.
Aunque el agua es teóricamente potable, se aconseja consumirla
envasada. Una botella de 1,5 lts. Puede costar entre _ y 1 dinar
y se puede encontrar por todas partes.
INTERNET: Hay posibilidad de acceso ASDL a Internet
en las ciudades, aunque los cybercafes no son muy abundantes y existe
la dificultad de identificarlos, si no sabes leer la escritura árabe.
|
|
