EXPEDICIÒ TRAMUNTANA – 2a ETAPA
BREU INTRODUCCIÓ
Sortida des de Llanars (Girona), a Marsella i Tunis el 24/11/2005
Km 0 de la segona etapa L'Expedició Tramuntana, es posa de
nou en marxa:
En el ja llunyà 3 d'octubre del 2004 vàrem trametre
la darrera crònica de la 1a etapa des d'Alaska. En ella dèiem
un adéu provisional a tots els amics que ens havien estat
seguint fidelment des de la nostra arribada a Argentina i explicàvem
breument la raó per a interrompre una singladura que ja portava
quasi 13 mesos en actiu.
En el camí de tornada a casa, vam emprendre la travessia
en direcció oest-est de tot Canadà, des de Bellingham
fins a Niàgara Falls, per l’anomenada TransCanadian
Highway. En realitat, la carretera finalitza en la costa atlàntica
del Quebec. Per conveniències d'embarcament del cotxe, el
port que ofereix més condicions per a això era el
de Baltimore (USA), ja que el nombre de vaixells ro&ro a i des
d'Europa, és superior a qualsevol altre, i cap allí
ens dirigirerm després d'entrar novament als Estats Units
per la frontera de Niàgara Falls. Arribats a Baltimore, vam
haver d'enfrontar-nos a accidentades gestions que a continuació
narraré, per a aconseguir tancar el noli del nostre fidel
“Tramuntana”, tornar a Barcelona per via aèria,
i d'allí a Llanars (Girona).
I dic ‘accidentades gestions', perquè allò que
s'ha succeït puga que servisca d'avís a qualsevol lector
que puga plantejar-se anar amb el seu propi automòbil als
Estats Units. Tal país, que sembla donar per descomptat que
els nens no neixen amb un pa sota el braç, sinó amb
un automòbil, aparentment no exerceix cap control sobre la
documentació dels què entren al seu territori; almenys
això va succeir en el nostre cas. En efecte, en entrar per
El Paso procedents de Mèxic, efectuaren un rigorós
control del vehicle a la recerca de possibles estupefaents, igual
que un rigorós control de les persones i la seva documentació.
En acabar amb els tràmits d'entrada, ens van dir que podíem
continuar viatge sense més. Vam recollir el cotxe en el box
d'inspecció i seguirem el nostre camí. Ningú
ens va preguntar de qui era l'auto, que quin país venia i
si tenia la documentació en regla. Obvi és a dir,
que tals controls s'exerceixen en qualsevol país del món,
on no es pot entrar sense un Carnet de Passage en Douanes o alternativament
sense consignar el vehicle d'alguna forma de document.
Els problemes van començar en preparar la documentació
d'embarcament del cotxe en Baltimore. Ens van preguntar com havia
entrat l'auto als Estats Units, atés que no figurava en cap
document. Aclarirem que havia sigut per via terrestre i per la frontera
de Mèxic. Sembla que no els cap en l'intel·lecte,
que algú d'Europa pugui accedir als USA per aquesta via i
per això no sabien com enfrontar-se a tal situació.
Vaig argumentar que no es tractava de cap entrada ni importació
il·legal, atés que s'havia produït per un punt
fronterer establert i no clandestinament, per la qual cosa la responsabilitat
de deixar entrar un vehicle al seu país sense cap document
era dels oficials de la Duana i no meva. Tot això, junt amb
la factura de compra del vehicle que portava amb mi i que demostrava
la propietat, la pòlissa d'assegurança que havia contractat
després de creuar la frontera i grans dosis de verborrea,
van aconseguir donar un final satisfactori al tot el tema. Ja saben,
si entren en els Estats Units amb el seu propi cotxe, no obliden
exigir a la Duana que els hi deixi registrat en algun tipus de document.
A més, hem d'afegir el fet que vam haver de pagar el noli
una vegada ja de tornada a casa, atés que cap banc nord-americà
ens va voler efectuar des de dins el pais una transferència
a la naviliera, argumentant que no érem ciutadans, ni residents
nord-americans, cosa que també no deixa de tenir molla. Afortunadament
la companyia va acceptar el pagament a posteriori, i així
acabà la cosa.
Finalment, i al cap de quasi un mes de viatge, inclòs transbord
a Anglaterra, el “Tramuntana” va arribar sa i estalvi
al port de Santander.
Avui, que ja hem conegut el nostre nét i satisfet el nostre
desig d'avis novells, ens hem replantejat continuar un viatge que,
d'entrada, sabem que no podrem executar d'acord amb la idea inicial
de circumval·lar el món. No som ni exploradors, ni
reporters, ni científics que han de complir un objectiu a
tota costa. Som simplement unes persones que tenen una gran curiositat
per conèixer altres terres, altres persones i altres maneres
d'entendre i viure la vida. Per això, creiem que no val la
pena prendre riscos innecessaris donada la situació actual
conflictiva en certes parts del món, ja que al cap i a la
fi tampoc es poden veure i conèixer la totalitat de països
i cultures que componen aquest planeta on vivim.

Al poc de la nostra arribada, començarem a pensar quin recorregut
estava al nostre abast dins d'un espai de temps prudent. I ens vàrem
dir, perquè no emprendre part de la ruta inicial que ens
havíem plantejat per a la nostra primera etapa, i dirigir-nos
a Àfrica?. Som autèntics enamorats dels paisatges
que ofereix el Sàhara, que hem recorregut àmpliament
en diverses ocasions, i que a més tenim tan prop. No coneixem
ni les vores sud i est del Mediterrani, ni tampoc els països
del anomenat pròxim Orient .
La volta al Mediterrani se'ns va mostrar com una alternativa molt
atraient i més tenint en compte que se'ns va presentar l'ocasió
d'unir-nos a un grup d'amics d'Olot que havien organitzat una travessia
amb moto per l'Erg Oubari, en Líbia, cosa que ens facilitava
enormement la possibilitat d'accedir a un tram del desert que no
és gens aconsellable afrontar en solitari, atés que
qualsevol avaria mecànica o perduda de l'orientació
comporta conseqüències molt greus. Els precedirem en
uns dies en el seu camí cap a Tunis, partint de Marsella
com a port d'embarcament cap a Àfrica i l'illa de Djerba
com a punt de reunió. Seguirem amb ells durant el periple
per Líbia, per a després dirigir-nos pel nostre compte
cap a la frontera amb Egipte en direcció al Nil seguint la
ruta dels oasis per la Depressió de El Qattarah i el Gran
Mar d'Arena. Una vegada allí aprofitarem per a efectuar diverses
visites als principals temples, tombes i monuments de l'època
faraònica. Qui no ha somiat alguna vegada amb l'Antic Egipte?.
Seguirem per la costa del Mar Rojo fins arribar al Canal de Suez,
per on pensem creuar fins a la Península del Sinaí,
per a dirigir-nos al Jebel Musa (Muntanya Sinaí) i per la
costa del Golf d'Aqaba, fins a la ciutat que li dóna el nom,
que és per on accedirem a Jordània. D'allí
ens dirigirem cap a Síria, Turquia i Grècia, recorrent
les parts més interessants de tots ells. A partir d'aquest
últim país, i en funció de diversos factors
com poden ser els climatològics, de temps transcorregut i
perquè no, personals, decidirem si seguim per la costa Adriàtica
o al contrari prenem la ruta més a l'interior que transcorre
per Bulgària, Romania, Hongria, Àustria, Suïssa,
França i de nou Catalunya.
En la foto, mostrem el recorregut aproximat que seguirem, encara
que els detalls i llocs precisos els anirem desenvolupant en successives
cròniques que anirem fent arribar amb la regularitat que
els accessos a Internet ho permetin. Així esperem mantenir
el contacte amb tots els que teniu l'amabilitat i la constància
de connectar amb la web de Sant Climent Sescebes i seguir el nostre
viatge. Gràcies a tots i fins aviat.
|
EXPEDICIÒ
TRAMUNTANA – 2ª ETAPA
BREVE INTRODUCCIÓN
Salida desde Llanars (Girona), a Marsella y Túnez
el 24/11/2005
Km 0 de la segunda etapaLa Expedició Tramuntana, se pone
de nuevo en marcha:
En el ya lejano 3 de Octubre de 2004 mandábamos la última
crónica de la 1ª etapa desde Alaska. En ella decíamos
un adiós provisional a todos los amigos que nos habían
estado siguiendo fielmente desde nuestra llegada a Argentina y explicábamos
brevemente la razón para interrumpir una singladura que ya
llevaba casi 13 meses en activo.
En el camino de regreso a casa, emprendimos la travesía en
dirección oeste-este de todo Canadá, desde Bellingham
hasta Niágara Falls, por la llamada TransCanadian Highway.
En realidad, la carretera finaliza en la costa atlántica
del Quebec. Por conveniencias de embarque del auto, el puerto que
ofrece más condiciones para ello era el de Baltimore (USA),
ya que el número de barcos ro&ro a y desde Europa, es
superior a cualquier otro, y hacia allí nos dirigimos después
de entrar nuevamente en Estados Unidos por la frontera de Niágara
Falls. Llegados a Baltimore, tuvimos que enfrentarnos a accidentadas
gestiones que a continuación voy a narrar, para lograr cerrar
el flete de nuestro fiel “Tramuntana”, regresar a Barcelona
por vía aérea, y de allí a Llanars (Girona).
Y digo ‘accidentadas gestiones’, porqué lo sucedido
pueda que sirva de aviso a cualquier lector que pueda plantearse
ir con su propio automóvil a los Estados Unidos. Dicho país,
que parece dar por descontado que los niños no nacen con
un pan bajo el brazo, sino con un automóvil, aparentemente
no ejerce ningún control sobre la documentación de
los que entran en su territorio; al menos eso sucedió en
nuestro caso. En efecto, al entrar por El Paso procedentes de México,
efectúan un riguroso control del vehículo en busca
de posibles estupefacientes, al igual que un riguroso control de
las personas y su documentación. Al terminar con los trámites
de entrada, nos dijeron que podíamos continuar viaje sin
más. Recogimos el auto en el box de inspección y seguimos
nuestro camino. Nadie nos preguntó de quien era el auto,
de que país venía y si tenía la documentación
en regla. Obvio es decir, que tales controles se ejercen en cualquier
país del mundo, donde no se puede entrar sin un Carnet de
Passage en Douanes o alternativamente sin consignar el vehículo
de alguna forma de documento.
Los problemas empezaron al preparar la documentación de embarque
del coche en Baltimore. Nos preguntaron como había entrado
el auto en Estados Unidos, dado que no figuraba en ningún
documento. Aclaramos que había sido por vía terrestre
y por la frontera de México. Parece ser que no les cabe en
el intelecto, que alguien de Europa pueda acceder a los USA por
esa vía y por ello no sabían como enfrentarse a tal
situación. Argumenté que no se trataba de ninguna
entrada ni importación ilegal, dado que se había producido
por un punto fronterizo establecido y no clandestinamente, por lo
que la responsabilidad de dejar entrar un vehículo en su
país sin ningún documento era de los oficiales de
la Aduana y no mía. Todo ello, junto con la factura de compra
del vehículo que llevaba conmigo y que demostraba la propiedad,
la póliza de seguro que había contratado después
de cruzar la frontera y grandes dosis de verborrea, consiguieron
dar un final satisfactorio al todo el tema. Ya saben, si entran
en los Estados Unidos con su propio coche, no olviden exigir en
la Aduana que se lo registren en algún tipo de documento.
Además, debemos añadir el hecho de que tuvimos que
pagar el flete una vez ya de vuelta a casa, dado que ningún
banco norteamericano nos quiso efectuar una transferencia a la naviera,
argumentando que no eramos ciudadanos, ni residentes estadounidenses,
cosa que tambien no deja de tener miga. Afortunadamente la compañía
aceptó el pago a posteriori, y así termino la cosa.
Finalmente, y al cabo de casi un mes de viaje, incluido trasbordo
en Inglaterra, el “Tramuntana” llegó sano y salvo
al puerto de Santander.
Hoy, que ya hemos conocido a nuestro nieto y satisfecho nuestro
deseo de abuelos primerizos, nos hemos replanteado continuar un
viaje que, de entrada, sabemos que no podremos ejecutar de acuerdo
a la idea inicial de circunvalar el mundo. No somos ni exploradores,
ni reporteros, ni científicos que deben cumplir un objetivo
a toda costa. Somos simplemente unas personas que sienten gran curiosidad
por conocer otras tierras, otras personas y otras maneras de entender
y vivir la vida. Por ello, creemos que no merece la pena tomar riesgos
innecesarios dada la situación actual conflictiva en ciertos
países, ya que a fin de cuentas tampoco se pueden ver y conocer
la totalidad de países y culturas que componen este planeta
donde vivimos.

Al poco de nuestra llegada, empezamos a pensar que recorrido estaba
a nuestro alcance dentro de un lapso de tiempo prudente. Y nos dijimos,
¿porque no emprender parte de la ruta inicial que nos habíamos
planteado para nuestra primera etapa, y dirigirnos a Africa?. Somos
auténticos enamorados de los paisajes que ofrece el Sahara,
que hemos recorrido ampliamente en varias ocasiones, y que además
tenemos tan cerca. No conocemos ni las orillas sur y este del Mediterráneo,
ni tampoco los países del llamado cercano Oriente.
La vuelta al Mediterráneo se nos mostró como una alternativa
muy atrayente y más teniendo en cuenta que se nos presentó
la ocasión de unirnos a un grupo de amigos de Olot que habían
organizado una travesía en moto por el Erg Oubari, en Libia,
cosa que nos facilitaba enormemente la posibilidad de acceder a
un tramo del desierto que no es nada aconsejable afrontar en solitario,
dado que cualquier avería mecánica o perdida de la
orientación lleva aparejadas consecuencias muy graves. Les
precederemos en unos días en su camino hacia Túnez,
partiendo de Marsella como puerto de embarque hacia África
y la isla de Djerba como punto de reunión. Seguiremos con
ellos durante el periplo por Libia, para después dirigirnos
por nuestra cuenta hacia la frontera con Egipto en dirección
al Nilo siguiendo la ruta de los oasis por la Depresión de
El Qattarah y el Gran Mar de Arena. Una vez allí aprovecharemos
para efectuar varias visitas a los principales templos, tumbas y
monumentos de la época faraónica. ¿Quién
no ha soñado alguna vez con el Antiguo Egipto?. Seguiremos
por la costa del Mar Rojo hasta alcanzar el Canal de Suez, por donde
pensamos cruzar hasta la Península del Sinaí, para
dirigirnos al Jebel Musa (Monte Sinaí) y por la costa del
golfo de Aqaba, hasta la ciudad que le da el nombre, que es por
donde accederemos a Jordania. De allí nos dirigiremos hacia
Siria, Turquía y Grecia, recorriendo las partes más
interesantes de todos ellos. A partir de este último país,
y en función de varios factores como pueden ser los climatológicos,
de tiempo transcurrido y porqué no, personales, decidiremos
si seguimos por la costa Adriática o por el contrario tomamos
la ruta más al interior que transcurre por Bulgaria, Rumania,
Hungría, Austria, Suiza, Francia y de nuevo Cataluña.
En la foto, mostramos el recorrido aproximado que vamos a seguir,
aunque los detalles y lugares precisos los iremos desarrollando
en sucesivas crónicas que iremos mandando con la regularidad
que los accesos a Internet lo permitan. Así esperamos mantener
el contacto con todos los que tenéis la amabilidad y la constancia
de conectar con la web de Sant Climent Sescebes y seguir nuestro
viaje. Gracias a todos y hasta pronto.
|
|