:: Expedició Tramuntana

EXPEDICIÒ TRAMUNTANA – 2a ETAPA
BREU INTRODUCCIÓ


Sortida des de Llanars (Girona), a Marsella i Tunis el 24/11/2005

Km 0 de la segona etapa L'Expedició Tramuntana, es posa de nou en marxa:
En el ja llunyà 3 d'octubre del 2004 vàrem trametre la darrera crònica de la 1a etapa des d'Alaska. En ella dèiem un adéu provisional a tots els amics que ens havien estat seguint fidelment des de la nostra arribada a Argentina i explicàvem breument la raó per a interrompre una singladura que ja portava quasi 13 mesos en actiu.
En el camí de tornada a casa, vam emprendre la travessia en direcció oest-est de tot Canadà, des de Bellingham fins a Niàgara Falls, per l’anomenada TransCanadian Highway. En realitat, la carretera finalitza en la costa atlàntica del Quebec. Per conveniències d'embarcament del cotxe, el port que ofereix més condicions per a això era el de Baltimore (USA), ja que el nombre de vaixells ro&ro a i des d'Europa, és superior a qualsevol altre, i cap allí ens dirigirerm després d'entrar novament als Estats Units per la frontera de Niàgara Falls. Arribats a Baltimore, vam haver d'enfrontar-nos a accidentades gestions que a continuació narraré, per a aconseguir tancar el noli del nostre fidel “Tramuntana”, tornar a Barcelona per via aèria, i d'allí a Llanars (Girona).
I dic ‘accidentades gestions', perquè allò que s'ha succeït puga que servisca d'avís a qualsevol lector que puga plantejar-se anar amb el seu propi automòbil als Estats Units. Tal país, que sembla donar per descomptat que els nens no neixen amb un pa sota el braç, sinó amb un automòbil, aparentment no exerceix cap control sobre la documentació dels què entren al seu territori; almenys això va succeir en el nostre cas. En efecte, en entrar per El Paso procedents de Mèxic, efectuaren un rigorós control del vehicle a la recerca de possibles estupefaents, igual que un rigorós control de les persones i la seva documentació. En acabar amb els tràmits d'entrada, ens van dir que podíem continuar viatge sense més. Vam recollir el cotxe en el box d'inspecció i seguirem el nostre camí. Ningú ens va preguntar de qui era l'auto, que quin país venia i si tenia la documentació en regla. Obvi és a dir, que tals controls s'exerceixen en qualsevol país del món, on no es pot entrar sense un Carnet de Passage en Douanes o alternativament sense consignar el vehicle d'alguna forma de document.
Els problemes van començar en preparar la documentació d'embarcament del cotxe en Baltimore. Ens van preguntar com havia entrat l'auto als Estats Units, atés que no figurava en cap document. Aclarirem que havia sigut per via terrestre i per la frontera de Mèxic. Sembla que no els cap en l'intel·lecte, que algú d'Europa pugui accedir als USA per aquesta via i per això no sabien com enfrontar-se a tal situació. Vaig argumentar que no es tractava de cap entrada ni importació il·legal, atés que s'havia produït per un punt fronterer establert i no clandestinament, per la qual cosa la responsabilitat de deixar entrar un vehicle al seu país sense cap document era dels oficials de la Duana i no meva. Tot això, junt amb la factura de compra del vehicle que portava amb mi i que demostrava la propietat, la pòlissa d'assegurança que havia contractat després de creuar la frontera i grans dosis de verborrea, van aconseguir donar un final satisfactori al tot el tema. Ja saben, si entren en els Estats Units amb el seu propi cotxe, no obliden exigir a la Duana que els hi deixi registrat en algun tipus de document. A més, hem d'afegir el fet que vam haver de pagar el noli una vegada ja de tornada a casa, atés que cap banc nord-americà ens va voler efectuar des de dins el pais una transferència a la naviliera, argumentant que no érem ciutadans, ni residents nord-americans, cosa que també no deixa de tenir molla. Afortunadament la companyia va acceptar el pagament a posteriori, i així acabà la cosa.
Finalment, i al cap de quasi un mes de viatge, inclòs transbord a Anglaterra, el “Tramuntana” va arribar sa i estalvi al port de Santander.
Avui, que ja hem conegut el nostre nét i satisfet el nostre desig d'avis novells, ens hem replantejat continuar un viatge que, d'entrada, sabem que no podrem executar d'acord amb la idea inicial de circumval·lar el món. No som ni exploradors, ni reporters, ni científics que han de complir un objectiu a tota costa. Som simplement unes persones que tenen una gran curiositat per conèixer altres terres, altres persones i altres maneres d'entendre i viure la vida. Per això, creiem que no val la pena prendre riscos innecessaris donada la situació actual conflictiva en certes parts del món, ja que al cap i a la fi tampoc es poden veure i conèixer la totalitat de països i cultures que componen aquest planeta on vivim.

Al poc de la nostra arribada, començarem a pensar quin recorregut estava al nostre abast dins d'un espai de temps prudent. I ens vàrem dir, perquè no emprendre part de la ruta inicial que ens havíem plantejat per a la nostra primera etapa, i dirigir-nos a Àfrica?. Som autèntics enamorats dels paisatges que ofereix el Sàhara, que hem recorregut àmpliament en diverses ocasions, i que a més tenim tan prop. No coneixem ni les vores sud i est del Mediterrani, ni tampoc els països del anomenat pròxim Orient .

La volta al Mediterrani se'ns va mostrar com una alternativa molt atraient i més tenint en compte que se'ns va presentar l'ocasió d'unir-nos a un grup d'amics d'Olot que havien organitzat una travessia amb moto per l'Erg Oubari, en Líbia, cosa que ens facilitava enormement la possibilitat d'accedir a un tram del desert que no és gens aconsellable afrontar en solitari, atés que qualsevol avaria mecànica o perduda de l'orientació comporta conseqüències molt greus. Els precedirem en uns dies en el seu camí cap a Tunis, partint de Marsella com a port d'embarcament cap a Àfrica i l'illa de Djerba com a punt de reunió. Seguirem amb ells durant el periple per Líbia, per a després dirigir-nos pel nostre compte cap a la frontera amb Egipte en direcció al Nil seguint la ruta dels oasis per la Depressió de El Qattarah i el Gran Mar d'Arena. Una vegada allí aprofitarem per a efectuar diverses visites als principals temples, tombes i monuments de l'època faraònica. Qui no ha somiat alguna vegada amb l'Antic Egipte?. Seguirem per la costa del Mar Rojo fins arribar al Canal de Suez, per on pensem creuar fins a la Península del Sinaí, per a dirigir-nos al Jebel Musa (Muntanya Sinaí) i per la costa del Golf d'Aqaba, fins a la ciutat que li dóna el nom, que és per on accedirem a Jordània. D'allí ens dirigirem cap a Síria, Turquia i Grècia, recorrent les parts més interessants de tots ells. A partir d'aquest últim país, i en funció de diversos factors com poden ser els climatològics, de temps transcorregut i perquè no, personals, decidirem si seguim per la costa Adriàtica o al contrari prenem la ruta més a l'interior que transcorre per Bulgària, Romania, Hongria, Àustria, Suïssa, França i de nou Catalunya.

En la foto, mostrem el recorregut aproximat que seguirem, encara que els detalls i llocs precisos els anirem desenvolupant en successives cròniques que anirem fent arribar amb la regularitat que els accessos a Internet ho permetin. Així esperem mantenir el contacte amb tots els que teniu l'amabilitat i la constància de connectar amb la web de Sant Climent Sescebes i seguir el nostre viatge. Gràcies a tots i fins aviat.

 

EXPEDICIÒ TRAMUNTANA – 2ª ETAPA
BREVE INTRODUCCIÓN


Salida desde Llanars (Girona), a Marsella y Túnez el 24/11/2005

Km 0 de la segunda etapaLa Expedició Tramuntana, se pone de nuevo en marcha:
En el ya lejano 3 de Octubre de 2004 mandábamos la última crónica de la 1ª etapa desde Alaska. En ella decíamos un adiós provisional a todos los amigos que nos habían estado siguiendo fielmente desde nuestra llegada a Argentina y explicábamos brevemente la razón para interrumpir una singladura que ya llevaba casi 13 meses en activo.
En el camino de regreso a casa, emprendimos la travesía en dirección oeste-este de todo Canadá, desde Bellingham hasta Niágara Falls, por la llamada TransCanadian Highway. En realidad, la carretera finaliza en la costa atlántica del Quebec. Por conveniencias de embarque del auto, el puerto que ofrece más condiciones para ello era el de Baltimore (USA), ya que el número de barcos ro&ro a y desde Europa, es superior a cualquier otro, y hacia allí nos dirigimos después de entrar nuevamente en Estados Unidos por la frontera de Niágara Falls. Llegados a Baltimore, tuvimos que enfrentarnos a accidentadas gestiones que a continuación voy a narrar, para lograr cerrar el flete de nuestro fiel “Tramuntana”, regresar a Barcelona por vía aérea, y de allí a Llanars (Girona).
Y digo ‘accidentadas gestiones’, porqué lo sucedido pueda que sirva de aviso a cualquier lector que pueda plantearse ir con su propio automóvil a los Estados Unidos. Dicho país, que parece dar por descontado que los niños no nacen con un pan bajo el brazo, sino con un automóvil, aparentemente no ejerce ningún control sobre la documentación de los que entran en su territorio; al menos eso sucedió en nuestro caso. En efecto, al entrar por El Paso procedentes de México, efectúan un riguroso control del vehículo en busca de posibles estupefacientes, al igual que un riguroso control de las personas y su documentación. Al terminar con los trámites de entrada, nos dijeron que podíamos continuar viaje sin más. Recogimos el auto en el box de inspección y seguimos nuestro camino. Nadie nos preguntó de quien era el auto, de que país venía y si tenía la documentación en regla. Obvio es decir, que tales controles se ejercen en cualquier país del mundo, donde no se puede entrar sin un Carnet de Passage en Douanes o alternativamente sin consignar el vehículo de alguna forma de documento.
Los problemas empezaron al preparar la documentación de embarque del coche en Baltimore. Nos preguntaron como había entrado el auto en Estados Unidos, dado que no figuraba en ningún documento. Aclaramos que había sido por vía terrestre y por la frontera de México. Parece ser que no les cabe en el intelecto, que alguien de Europa pueda acceder a los USA por esa vía y por ello no sabían como enfrentarse a tal situación. Argumenté que no se trataba de ninguna entrada ni importación ilegal, dado que se había producido por un punto fronterizo establecido y no clandestinamente, por lo que la responsabilidad de dejar entrar un vehículo en su país sin ningún documento era de los oficiales de la Aduana y no mía. Todo ello, junto con la factura de compra del vehículo que llevaba conmigo y que demostraba la propiedad, la póliza de seguro que había contratado después de cruzar la frontera y grandes dosis de verborrea, consiguieron dar un final satisfactorio al todo el tema. Ya saben, si entran en los Estados Unidos con su propio coche, no olviden exigir en la Aduana que se lo registren en algún tipo de documento. Además, debemos añadir el hecho de que tuvimos que pagar el flete una vez ya de vuelta a casa, dado que ningún banco norteamericano nos quiso efectuar una transferencia a la naviera, argumentando que no eramos ciudadanos, ni residentes estadounidenses, cosa que tambien no deja de tener miga. Afortunadamente la compañía aceptó el pago a posteriori, y así termino la cosa.
Finalmente, y al cabo de casi un mes de viaje, incluido trasbordo en Inglaterra, el “Tramuntana” llegó sano y salvo al puerto de Santander.
Hoy, que ya hemos conocido a nuestro nieto y satisfecho nuestro deseo de abuelos primerizos, nos hemos replanteado continuar un viaje que, de entrada, sabemos que no podremos ejecutar de acuerdo a la idea inicial de circunvalar el mundo. No somos ni exploradores, ni reporteros, ni científicos que deben cumplir un objetivo a toda costa. Somos simplemente unas personas que sienten gran curiosidad por conocer otras tierras, otras personas y otras maneras de entender y vivir la vida. Por ello, creemos que no merece la pena tomar riesgos innecesarios dada la situación actual conflictiva en ciertos países, ya que a fin de cuentas tampoco se pueden ver y conocer la totalidad de países y culturas que componen este planeta donde vivimos.


Al poco de nuestra llegada, empezamos a pensar que recorrido estaba a nuestro alcance dentro de un lapso de tiempo prudente. Y nos dijimos, ¿porque no emprender parte de la ruta inicial que nos habíamos planteado para nuestra primera etapa, y dirigirnos a Africa?. Somos auténticos enamorados de los paisajes que ofrece el Sahara, que hemos recorrido ampliamente en varias ocasiones, y que además tenemos tan cerca. No conocemos ni las orillas sur y este del Mediterráneo, ni tampoco los países del llamado cercano Oriente.

La vuelta al Mediterráneo se nos mostró como una alternativa muy atrayente y más teniendo en cuenta que se nos presentó la ocasión de unirnos a un grupo de amigos de Olot que habían organizado una travesía en moto por el Erg Oubari, en Libia, cosa que nos facilitaba enormemente la posibilidad de acceder a un tramo del desierto que no es nada aconsejable afrontar en solitario, dado que cualquier avería mecánica o perdida de la orientación lleva aparejadas consecuencias muy graves. Les precederemos en unos días en su camino hacia Túnez, partiendo de Marsella como puerto de embarque hacia África y la isla de Djerba como punto de reunión. Seguiremos con ellos durante el periplo por Libia, para después dirigirnos por nuestra cuenta hacia la frontera con Egipto en dirección al Nilo siguiendo la ruta de los oasis por la Depresión de El Qattarah y el Gran Mar de Arena. Una vez allí aprovecharemos para efectuar varias visitas a los principales templos, tumbas y monumentos de la época faraónica. ¿Quién no ha soñado alguna vez con el Antiguo Egipto?. Seguiremos por la costa del Mar Rojo hasta alcanzar el Canal de Suez, por donde pensamos cruzar hasta la Península del Sinaí, para dirigirnos al Jebel Musa (Monte Sinaí) y por la costa del golfo de Aqaba, hasta la ciudad que le da el nombre, que es por donde accederemos a Jordania. De allí nos dirigiremos hacia Siria, Turquía y Grecia, recorriendo las partes más interesantes de todos ellos. A partir de este último país, y en función de varios factores como pueden ser los climatológicos, de tiempo transcurrido y porqué no, personales, decidiremos si seguimos por la costa Adriática o por el contrario tomamos la ruta más al interior que transcurre por Bulgaria, Rumania, Hungría, Austria, Suiza, Francia y de nuevo Cataluña.

En la foto, mostramos el recorrido aproximado que vamos a seguir, aunque los detalles y lugares precisos los iremos desarrollando en sucesivas crónicas que iremos mandando con la regularidad que los accesos a Internet lo permitan. Así esperamos mantener el contacto con todos los que tenéis la amabilidad y la constancia de conectar con la web de Sant Climent Sescebes y seguir nuestro viaje. Gracias a todos y hasta pronto.

Enllaços relacionats:
INDEX EXPEDICIÓ TRAMUNTANA
© Ajuntament de Sant Climent Sescebes 2005 - climent@ddgi.es