CRÓNICA III - II ETAPA

EGIPTE – Grans mites i petites realitats
Transmissió des de Wadi Mussa, el 8 de Gener del 2006
Quilòmetres totals recorreguts: 9.319 km.

Vam arribar a la frontera convençuts que ja havíem vist i patit qualsevol pas fronterer per complicat que pogués ser. Doncs bé, la sortida de Líbia i l'entrada a Egipte supera qualsevol caos per complicat que poguéssim imaginar-nos. En la seva primera part, la sortida de Líbia, va ser prou suportable gràcies a la presència d’en Osen que ens va conduir pel laberint d'oficines que facilitaven els tràmits de sortida, però com aquí es va acabar la seva ajuda, vam passar a terra egípcia ja completament sols i al mig d'una forta pluja.
Ens resulta completament impossible poder recordar tots els passos que vam donar per a entrar al país. Permeteu-nos que us contem les anècdotes més rellevants sense que això signifiqui que succeïren en aquest ordre. En primer lloc cal efectuar els tràmits d'entrada personal abans de poder embolicar-se amb l'entrada del vehicle. Sense parlar ni una paraula d'àrab i bregant amb una multitud de gent nativa que intentava segellar el passaport, un ha d'intentar arribar fins a l'única finestreta que entra les dades en un seudo-ordinador i emet el segell d'entrada. Un policia ens veu i comença a colpejar amb una porra sobre una tanca metàl·lica, amb la qual cosa la gent es posa immediatament en fila; llavors ens condueix a la capçalera de la cua on efectuem el tràmit, i immediatament després la gent s'allau de nou sense ordre ni concert. Fins aquí podríem dir que força normal; la moguda comença quan s'intenta entrar el vehicle.
En primer lloc s’ha de comptar amb el Carnet de Passatge en Duana que emet el RACE, però a partir d'aquí i al contrari de qualsevol altre país en què n’hi ha prou amb la presentació del document, aquí comença un pelegrinatge d'oficina en oficina per a arreplegar firmes, efectuar fotocòpies innumerables dels documents que cada tipus de policia va firmant, per a després tornar-les a l'oficina que les havia sol·licitat. En la policia de trànsit, han de prendre una calcomania del número de xassís i del motor del vehicle; per al primer ja va ser prou aventura localitzar on carai es trobava gravat el número de xassís per a poder enganxar-li un paper damunt i fregar-ho amb un llapis perquè quedés gravat, i tot enmig de la pluja i amb tots els papers mullant-se, per a aconseguir un emplastre on no es llegia res. Però el definitiu va venir amb el número de motor que no està gravat en cap lloc, ja que fa anys va desaparèixer aquest requisit a Europa. Va ser completament impossible fer-li comprendre, ja que deien que a Egipte tots els cotxes porten aquest número, sense que evidentment es donin compte que el més nou té almenys 15 anys. Van començar les consultes als caps i responsables i al final van decidir posar-me un precinte al motor (Un filferro i un plom) perquè no pogués treure’l ni vendre’l. La veritat és que sense motor, el nostre cotxe no funciona res de res, i ara aquí ens teniu, circulant per Egipte amb el motor precintat.
No acaba aquí l'assumpte, ja que encara s’ha d'obtenir una placa de matrícula egípcia i una assegurança obligatòria; naturalment en diferents edificis i amb les corresponents fotocòpies. Tot això ja en el nostre poder, cal tornar a l'oficina del Carnet de Passatge perquè comprovi que has efectuat tots els passos i que has pagat les taxes d'entrada, que són d'aproximadament 200 USD per vehicle, perquè et tornin el document segellat. Finalment et dirigeixes a la Policia de Trànsit, que t'emet un bell i modern carnet plastificat que et permet circular pel país, sense que mai ningú te'l torni a demanar. Esperem que els tràmits de sortida només siguin la meitat de complicats.
El meu diagnòstic apreciatiu és que el govern ha col·locat a les duanes un munt de funcionaris que implanta les seves pròpies regles de joc, basades en l'emissió de paper que justifiqui el magre sou que cobren i impossibilitin al mateix temps qualsevol intent de racionalització que algun alt cap pretengués fer. En fi, segurament tampoc hi ha moltíssima gent que vingui a Egipte en el seu propi automòbil, i al que aprofiten per a plomar com un pollastre destinat al cus-cus.
I ja en marxa per terres egípcies, travessem el pas d'Halfaya, Sollum i pernoctem en Marsa Matruh, agradable ciutat sense massa caràcter al costat del mar. Aquests noms i molts altres recorden cruentes etapes dels enfrontaments de l'Afrika Korps del general Rommel amb les tropes aliades que pretenien frenar el seu avanç cap a Alexandria. Finalment ho aconseguiren en l'Alamein, a poca distància de Matruh.
Al matí següent ens dirigim cap a l'oasi de Siwa que és el primer de la cadena d'oasis del desert occidental egipci que trobarem en el nostre camí cap al Nil. Té la particularitat d'estar habitat per barbarescos que parlen la seva pròpia llengua i tenen els seus costums tradicionals ancorats en el fons de l'islamisme. Té un Ksar en ruïnes situat en el centre de la població, que és on habitava la gent fins fa relativament pocs anys. Avui en dia és un pastat de sorra salina que es va esllavissant a poc a poc, fins que algun dia desapareixerà definitivament, mostrant amb això una interessant comunió de l'arquitectura amb l'ecologia.

Per l'ampli oasi de més de 300.000 palmeres i olivars, es troben alguns monuments de l'antic Egipte, com el Temple de l'Oracle, consultat en el seu temps pel mateix Alexandre Magne; el temple d'Amón, erigit per aquest últim en honor del déu del sol; i els banys de Cleopatra, piscina d'aigua termal que sorgeix a 37 ºC i coneguda des de l'antiguitat.
A Siwa, s’ha obtenir un permís especial per a continuar fins al pròxim oasi de Bahariyya, que significa una nova processó a almenys 3 oficines de policia situades en diferents llocs. Això sí, pagant també 20 USD per un costat, 21 L.E. per un altre més tres segells que s'adquireixen a correus, més les corresponents fotocòpies. Encara sort que l'atent Sr. Mahdi de l'oficina d'Informació, assessora perfectament dels passos i facilita gratuïtament una persona que t'acompanya i serveix d'intèrpret.
Armats del nostre permís, emprenem una molt difícil pista de 430 km. pel desert, en direcció al següent oasi.

Pel camí i al mig del no res més absolut, es troben petits llocs de control de l'exèrcit als que cal mostrar el permís i que al mateix temps registren el teu pas en una llibreta escolar. Compadim els pobres soldats destinats a aquests llocs. Després d'un dia absolutament esgotador i trontollats fins a l'infinit, arribem a l'oasi de Bahariyya, on algunes persones ens diuen que si estem bojos per haver pres el camí que hem fet.
Una bona carretera asfaltada de 730 quilòmetres, uneix la cadena d'oasis de Bahariyya, Farafra, Al Dakhla i Al Karhga. Pel camí, es troben moltíssims controls en què sol·liciten el nom, la nacionalitat i núm. de matricula, que comuniquen via ràdio al següent. El que pugui tenir de molest, ho compensa el fet de saber que és per a una major seguretat. Parem en el Al Karhga a passar la nit, i aquí comença un sever control policíac sobre qualsevol persona estrangera, ens imaginem que per a evitar problemes amb l'integrisme islàmic tan arrelat en aquestes zones. Això sí, molt atents i servicials ens indiquen que no està permès passar la nit estacionat i ens acompanyen a l'hotel on se cercioren que no tornarem a sortir fins al moment d’emprendre novament el camí al matí següent. A l'hora manifestada, observem novament la seva presència a la porta de l'hotel i després ens segueixen amb cotxe a una certa distància fins a forces quilòmetres fora de l'oasi. Al ser Luxor el nostre objectiu, no hem dedicat més temps a aquests llocs anomenats, tot i comptar alguns d'ells restes de l'època faraònica, dels que existeixen fins a l'empatx a la vora del Nil. La llarga carretera completament deserta que uneix Al Karhga amb Luxor significa el nostre acomiadament del desert, almenys fins d'aquí a forces dies.
I finalment s'arriba al Nil. La visió del mateix quan apareix al peu de l'altiplà que acull el desert, és vertaderament emocionant; un arriba a tenir la impressió d'haver arribat a un lloc mític i inamovible en el temps que produeix una emoció molt forta.
En arribar a uns 30 quilòmetres de Luxor, la policia armada fins a les dents, escorta el vehicle per la vora occidental del Nil fins al pont que el creua i que ens situa a la vora oriental que és on pretenem fer llarga etapa i visites. La ciutat està presa absolutament per la policia que en cap moment importuna, encara que deixa clara quina és la posició del govern egipci enfront del riu de diners que representa el turisme. Naturalment hem d'allotjar-nos en un hotel. La ciutat, punt culminant del muntatge turístic del país, està totalment abarrotada de gent arribada de tot el món en tour operadors que ofereixen visites súper concentrades i descafeïnades a aquest país, que compta amb la major concentració de monuments antics del planeta, alguns vertaderament excepcionals. Tot aquest muntatge ha desencadenat un elaborat sistema de despullar el turista fins a límits insospitats. No parlem ja del famós “bacqshees” o propina que cal donar fins i tot per a respirar o per a demanar qualsevol informació, sinó de la sagnia que representa visitar els diferents monuments administrats pel Ministeri d'Antiguitats, sense que existeixi cap tipus d'abonament o possibilitat de descompte per quantitat. El fet que considerats un a un no representen gran cosa per a un butxaca europea, la suma de tots ells representa una quantitat més que respectable, que cal completar amb el bacqshees de reglament al guàrdia que t'insisteix en el fet que facis una o altra fotografia o que t'obri una o una altra porta. I fins i tot per a anar al lavabo, cal pagar a part.
Tot això, unit a la ingent massa de gent que es troba visitant els mateixos monuments, fa que certes visites siguin absolutament aclaparadores. Suposo que hi haurà temporades millors per a visitar els temples i les tombes, en comptes de l'època alta que és quan per desgràcia nostra hem arribat.
Evidentment no enumerarem la totalitat de llocs arqueològics de Luxor, però sí que cal visitar els temples de Karnak,

el major de tots i el de Luxor, en el centre de la població. Són dos clàssics prou ben conservats i restaurats.

En particular ens va agradar molt el Museu de Luxor, petita instal·lació molt moderna que acull una triada col·lecció d'estàtues, diversos artefactes de la tomba de Tutankamon, dos mòmies de faraons i altres objectes de l'època faraònica, tot això molt ben exposat i explicat en sengles cartells en anglès.
Gran quantitat de monuments faraònics de Luxor, especialment els temples mortuoris i les tombes estan situats a la vora occidental del Nil, a la que es pot accedir amb un petit ferri que creua enfront de l'Hotel New Winter. Una vegada a l'altra vora, ha de negociar-se el preu d'un transport per a accedir a la vall dels Reis i el de les Reines, a més dels llocs de Medinat Nabu i de Dair el Medina. És tal la quantitat de llocs a visitar que un ha de seleccionar acuradament el que desitja veure en funció del temps disponible i del pressupost, ja que com en tots els llocs cal pagar per cada monument. En el cas de les tombes de la vall dels Reis, l'entrada de 60 L.E. per persona dóna opció a visitar 3 tombes, no inclosa la de Tutankamon que ha de pagar-se a part. Moltes estaven tancades per restauració, amb la qual cosa les opcions disminueixen i al mateix temps faciliten l'elecció. Hem visitat les de Ramses III, Mereptah i Tutmosis III. Aquesta última està situada en un altiplà al que s'accedeix per una empinada escala que desemboca en una entrada que descendeix abruptament a l'interior de la muntanya, per un estret passadís no molt apte per a claustrofòbics. Cada una de les tombes mostra una decoració única relativa a la vida del faraó, la seva relació amb els déus i escenes del pas al més enllà.
Com que no volíem perdre'ns alguns dels monuments situats a l'alt Nil i a Núbia i en especial Abu Simbel, optem per una de les opcions més agradables possibles.

Ens embarquem en un creuer de 3 dies pel Nil fins a la ciutat d'Aswan, per a des d'allà poder accedir per carretera a Abu Simbel situat a la part més septentrional d'Egipte i a només 50 quilòmetres de la frontera amb Sudan. El vaixell navega lentament Nil amunt i fa les parades necessàries per a visitar alguns dels temples més importants com són el d'Edfu i el de Kom Ombo.

A la vora del Nil la vida dels camperols sembla que no ha patit canvis des dels temps dels faraons, amb les degudes excepcions. Una fertilíssima franja agrícola a un costat i a l'altre del riu, proporciona manteniment a la major part de la població egípcia situada precisament a la vora que complementa el seu treball amb la pesca, molt abundant en el riu.

Els capvespres amb el sol ocultant-se darrera el desert que aguaita a cada vora, són inoblidables.

Finalment el vaixell arriba a Aswan, capital de la Baixa Núbia i lloc on la gran presa que porta el seu nom dóna origen al llac Nasser, el llac artificial més gran del món i que ha regulat definitivament les crescudes del Nil, amb totes les avantatges que això representa, però també amb no pocs inconvenients que representa qualsevol intervenció d'aquesta magnitud sobre el medi ambient i sobre l'hàbitat humà, ja que va obligar a desplaçar moltíssima població núbia dels seus pobles originals i tornar-los a situar en noves construccions, que intenten imitar els antics assentaments. Al voltant de tot el llac Nasser es troben gran quantitat de temples faraònics que pràcticament no poden ser visitats per no tenir accés adequat i que representen la reserva de monuments no massa coneguts que encara posseeix Egipte. No obstant a curta distància de l'Old Dam, o presa antiga, se situa el bell temple de Philae, que va ser recuperat entre 1972 i 1980 del seu lloc original al ser inundat per les aigües del llac i situat en l'illa d'Angilika, a 20 metres per damunt del seu emplaçament original. Aquest temple, molt visitat ja pels viatgers del segle XIX, és un bell compendi de construccions del temps dels Ptolomeos i dels romans, especialment l’anomenat quiosc de Trajà i el temple d'August.
El que per a nosaltres sembla ser la joia de la corona, és el temple d'Abu Simbel. Situat a 275 quilòmetres al sud d'Aswan per una carretera prohibida als estrangers en els seus propis vehicles, vam haver de contractar un transport fins al lloc i dirigir-nos en un dels combois que organitza la policia tres vegades al dia. Després d'aixecar-nos a les 2,30 de la matinada i d'una llarga carrera per una carretera desèrtica, s'arriba al insuperable conjunt d'Abu Simbel.

Aquest emblemàtic temple erigit pel gran faraó Ramses II, va ser rescatat de les aigües del llac Nasser del seu emplaçament original i situat en un turó artificial que reprodueix exactament el lloc originari.

La matinada va tenir com a recompensa el poder visitar el temple sense els aclaparaments d'altres llocs i gaudir d'un lloc realment màgic. Les enormes estàtues de Ramses II situades a l'entrada del temple, semblen contemplar l'infinit al mateix temps que irradien una serenitat i una superioritat increïbles.

L'interior, decorat amb gravats al·lusius a la vida del gran faraó i a la seva victòria en la batalla de Kadesh sobre els hicsos, són vertaderament únics.

Al costat del temple major, n’existeix un altre de menor dedicat al déu Hathor, en la façana del qual s'observen estàtues de Ramses i de la seva esposa Nefertari. A l'interior, ple igualment de gravats, s'observen múltiples escenes de la reina complimentant el seu marit, a més d'altres relatives a ofrenes als déus Hathor i Mut.
Acabada la nostra estada a la Baixa Núbia, només ens queda emprendre novament en comboi policial, el llarg recorregut de 7 hores aproximadament fins a Luxor, on pernoctem a l'espera d’emprendre el camí en comboi policial fins a la localitat de Furgada, a la vora del Mar Roig.
Hurgada és una monstruositat de construccions erigides a primera línia de mar que recorden en alguna manera les destrosses efectuades a la nostra costa mediterrània a recer del desenvolupament turístic de masses. Multitud d'urbanitzacions de baixa qualitat destinades, especialment, a la classe mitjana cairota i hotels amb enormes platges privades, destinats al turisme europeu de baix nivell adquisitiu sota el reclam de les barreres coral·lines del Mar Roig estant destrossant acceleradament una costa que, fins al moment era completament verge. La pròpia dinàmica del país sembla afavorir aquest tipus de barrabassades que a la llarga acabaran per tornar-se en contra seu, a pesar que s'intenta tímidament imposar un cert ordre dins d'aquest caos, sense aconseguir-ho, almenys fins al moment. Hem efectuat parada en un hotel amb una platja privada més gran que qualsevol de les platges públiques de la nostra Costa Brava.
Al matí següent, ens dirigim fins a Suez, port d'entrada de la boca sud del canal del mateix nom. A pesar que des de Hurgada cap al nord no és obligatori circular en comboi policial, a l'arribar a uns 60 quilòmetres de la ciutat, parem en un control policial, on sense evidentment demanar-ho, ens col·loquen un cotxe de policia davant per a escortar-nos i al mateix temps indicar-nos el camí fins a l'entrada de la ciutat. Una vegada allà ens espera un motorista que ens acompanya fins a l'entrada de l'hotel que li indiquem, per a després desitjar-nos una feliç estada a Suez, sense demanar en absolut res de bakchees a canvi. Al·lucinant!. L'actiu port de Suez registra gran moviment de vaixells que esperen el seu torn per a remuntar el canal. En estar situat en una zona de sorra, els vaixells que el creuen fan la impressió de navegar sobre el desert. El motiu del nostre pas per Suez, és l'existència del túnel situat al nord de la ciutat, que permet creuar el canal per a accedir al Sinaí per via terrestre. Aquest és el nostre pròxim destí, no sense abans fer una escapada fins al Caire. Un viatge a Egipte no estarà complet sense una visita a les piràmides i al Museu d'Antiguitats d'El Caire.

El Caire, amb els seus més de 16 milions d'habitants és un enorme pandemònium on es barregen cotxes, carretes, animals i persones en un mateix espai públic, intentant cada un pel seu costat sobreviure com pot a les agressions dels altres. L'única cosa que salva a la ciutat, són les seves magnífiques Piràmides.

S'ha escrit i llegit tant sobre elles que sobra qualsevol comentari que nosaltres poguéssim afegir. Sí vull fer una excepció en el cas del Museu d'Antiguitats que arreplega les incomptables peces trobades en els diferents llocs arqueològics de tot el país. Tot i ser una autèntica màquina de fer diners per la riuada constant de visitants, és un autèntic magatzem descuidat on s'apilonen infinitat d'objectes molt valuosos en vitrines desastrades, trencades, brutes i en la majoria dels casos sense cap cartell explicatiu. La mateixa sala que acull els tresors de la tomba de Tutankamon, la més visitada del museu, és d'un descuit tal que desmereix la infinitat de tresors que acull. No mereixen el nom d'autoritats, els responsables que permeten una deixadesa de tal magnitud. I no val a dir que és un país pobre. Hem vist museus molt més dignes, en països d'un nivell econòmic molt inferior a Egipte. El nostre més categòric suspens per a elles.
Encara que el Sinaí mereix una visita més relaxada, el nostre objectiu era arribar fins al Monestir de Santa Caterina situat als peus de la mateixa Muntanya Sinaí, on se suposa que Yahvé va lliurar les taules de la llei a Moisès.

Tant el camí com el lloc en sí mateix, és d'una bellesa aclaparadora. Es tracta d'un desert muntanyós d'alts cims amb multitud d'amagatalls inexplorats, que se succeeixen a sí mateixos fins a arribar a una vall acabada en una espècie de circ muntanyós on se situa la població de Catarina, a poca distància del que és el monestir. Fundat en els albors del cristianisme per Helena de Constantinoble, té la forma de fortalesa emmurallada que servia per a resistir els atacs de les tribus beduïnes de l'antiguitat. Està habitat des del primer moment per una comunitat de monjos coptes, i entre les 9 i les 12 del matí, obra les seves portes per a deixar visitar l'església i la magnífica col·lecció d'icones antigues. Molta gent puja de nit fins al cim del Sinaí per una escala de més de 3000 escalons, per a poder contemplar la sortida del sol des d'allà. El lloc, bé sigui per la seva significació o pels seus espectaculars panorames, gaudeix d'un ambient de certa mística. Passem la nit, no a la muntanya, sinó acampats en el poble de Catarina.
Al matí següent, i a primera hora, sortim en direcció a Nuweiba on esperem prendre el ferri que ens ha de conduir a Aqaba (Jordània) i donar així per acabada la nostra etapa a Egipte.
I esperant aquí en el port, pensant que els tràmits de sortida serien més fàcils que els d'entrada. Cras error! No igual, sinó més complicats amb l'agreujant que aquí ningú sap o ningú vol parlar en anglès. Els estalvio els detalls, però com a mostra, vull dir que entrem per la porta a les 10 del matí, per a sortir amb el ferri a les 5 de la tarda, després d'un dia esgotador i a més amb 2 hores de retard, cosa que segons sembla és habitual. Arribem a Aqaba a les 8 del vespre després de navegar només 35 milles aproximadament. Tot un rècord Guinness.
Adéu Egipte. Els teus paisatges i monuments són de primeríssima qualitat, però la burocràcia, la constant sagnia econòmica i l'excessiu control policial, fa de tu un país no recomanable per a viatgers individuals. Només els grups passen sense apreciar aquests inconvenients. En la nostra ja llarga experiència viatgera, mai hem topat amb quelcom semblant, en cap país del món. Molts presenten dificultats, però no com les d'Egipte. Dubto que tinguin la menor voluntat de canviar el sistema, i en qualsevol cas no crec que ho aconsegueixin.
El nostre consell: Vagin a Egipte en viatge organitzat.

INFORMACIÓ D'UTILITAT
VISATS: Es necessita visat turístic que emet l'ambaixada d'Egipte a Madrid, sense majors problemes, i que dóna dret a 90 dies d'estada, encara que als 30 dies cal sol·licitar l'extensió en qualsevol oficina d'immigració.
VEHICLES: És necessari el Carnet de Passatge en Douane, i pagar aproximadament 220 USD per vehicle. Cal fer una assegurança automobilística obligatòria que val per tota l'estada prevista. Serveix el Permís de conduir espanyol, encara que rarament ho demanen. Estenen una espècie de carnet egipci que cal tornar a la sortida del país, juntament amb les plaques de matrícula egípcia que han de col·locar-se quan entres al país.
MONEDA: És la lliura egípcia, el valor de la qual en aquest moment era de 6,85 L.E. per Euro. Els bitllets són de 100, 50, 20, 10, 5, i 1 lliura, De 50 I 25 piastra, i no circula, almenys aparentment moneda fraccionària metàl·lica. Hi ha màquines per a retirar diners, encara que no sempre funcionen. Teòricament, els hotels accepten targetes de crèdit, però a l'hora de la veritat, solen sortir problemes i et manen a treure efectiu per pagar els comptes
COMBUSTIBLE: Molt barat. 1 L.E./litre, la gasolina de 95 oct. I 0,60 L.E./litre el gasoil.
PREUS: Són barats per a l'europeu, encara que no tan barats a causa de la constant sagnia d'entrades i propines que cal anar donant. La prohibició del consum d'alcohol no és tan estricta com en altres països musulmans, i es pot beure cervesa i vi del país en pràcticament tots els hotels. S'aconsella consumir aigua envasada. Una ampolla d'1,5 lts. pot costar entre 1,5 i 10 L.E. i es pot trobar a tots els llocs.
INTERNET: Hi ha possibilitat d'accés ASDL a Internet a les ciutats, encara que els cybercafès no són molt abundants i hi ha la dificultat d'identificar-los, si no saps llegir l'escriptura àrab. No és barat.