CRÓNICA I - II ETAPA

TUNÍSIA – De nou a Àfrica
Transmissió des de la Illa de Djerba el 2 de Desembre de 2005
Quilòmetres recorreguts: 1794 km.

Aquí ens teniu novament en marxa per a iniciar el periple que nosaltres hem volgut anomenar la Volta al Mediterrani 2005-2006. Per als que vau seguir les nostres cròniques de la primera etapa per Amèrica, probablement recordareu que la nostra primera intenció era la de iniciar el recorregut al voltant del món pel nord d'Àfrica, seguint cap al pròxim Orient en direcció cap a Àsia Central. Hem recuperat la primera part del projecte per Tunísia, Líbia, Egipte, Jordània, Síria i Turquia, per a girar després cap a Grècia en comptes de fer-ho cap a Iran, en què serà la nostra tornada al Mediterrani per anar cap a casa. La nostra primera comunicació és força petita, donat el temps limitat que dedicarem a Tunísia i les curtes estades en cada punt visitat.
Sortim de Llanars en direcció a Marsella, el passat dia 24 de Novembre, per a agafar el vaixell que ha de portar-nos a les costes africanes de Tunísia. Arribem amb el temps suficient per als tràmits d'embarcament, quan ens trobem amb la primera sorpresa del viatge. El vaixell, el “Carthage”, ha tingut una avaria i no ha sortit de Tunísia amb la qual cosa la sortida ha quedat posposada fins el dissabte dia 26. Ens trobem doncs, amb dos dies de visita inesperada a la Provença, que naturalment intentem aprofitar. El 26 al matí ens trobem puntualment a l'Estació Marítima de Marsella, llestos, aquesta vegada sí, per a embarcar en el “Danielle Casanova” en direcció al port de la Goulette a Tunísia.

(Foto: Marsella) Marsella ens acomiada des del seu castell d'If, famós gràcies a la novel·la d'Alexandre Dumas “El Comte de Montecristo“.

Aproximadament 20 hores de navegació després, ens situen en el port de la Goulette, en terra tunisenca, llestos per a començar la nova aventura. Els tràmits de duana no són més carregosos del normal, tot i tractant-se d'una frontera africana. Només els coneguts recorreguts de finestreta en finestreta per a anar col·leccionant papers redundants amb el corresponent segell. En una hora i mitja sortim del port en direcció a Sidi Bou Said. Es tracta d'una població molt pròxima a la Goulette que té l'encant de conservar prou intacte el gust mediterrani dels pobles costaners de parets emblanquinades i finestres enreixades de color blau.
Donat el retard inicial en la sortida, forçosament hem d'escurçar el nostre recorregut per terres tunisenques en la mateixa proporció ja que la cita a la illa de Djerba amb els companys d'Olot per a dirigir-nos a Líbia, no admet més solució que aquesta. Decidim dirigir-nos cap al sud, obviant la capital i les ciutats de Sousse i Kairouan. El temps és força fred i desagradable i així continuarà durant tota la nostra estada a Tunísia. Fem parada per a pernoctar a la platja de Monastir, al peu de l'excessivament reconstruïda fortalesa d'el Ribat que ens rememora històries de pirates que van portar la intranquil·litat a les costes del llevant ibèric.

Monastir va ser la ciutat natal del President Habib Bourguiba i per això està força més acurada del que solen estar les altres ciutats.
Al matí següent, emprenem el llarg recorregut cap a Touzeur, considerada més o menys la porta dels oasis saharians. Per a arribar a ella agafem l'eix Sousse – Sfax –Gafsa a través d'interminables oliverars que són pràcticament el monocultiu d'aquesta zona. A mig camí de Gafsa es troba la població d'El Djem amb el seu grandiós amfiteatre romà visible des de la distància i que té una capacitat estimada en més de 30.000 espectadors.

Un es pregunta que va poder motivar la construcció d'un monument tan grandiós en una ciutat que sembla de 2a categoria; però és que en aquells temps, El Djem va arribar a tenir més de 40.000 habitants gràcies a la prosperitat que els donava el cultiu de l'olivera i la producció de l'oli, element de gran importància en el món romà. Més elements del mediterrani, impossible. No obstant l'arribada a Touzeur implica un canvi radical de paisatge, ja que després d'una àmplia zona seca i pedregosa,

s'albiren les llunyanes notes de verdor que donen els palmerars típics de les terres saharianes i que acompanyen igualment al canvi d'aspecte de les gents amb què t'encreues. Touzeur, amb el seu enorme palmerar de més de 200.000 palmeres, s'ha convertit al nostre entendre en quelcom excessivament turístic per la seva gran quantitat d'hotels situats en una zona residencial allunyada de la resta de la població i que acullen als grups dels grans tour-operadors. Nefta, oasi situat a 28 Km de Touzeur i també amb un magnífic palmerar,

és molt més tranquil·la i agradable de recórrer, alhora que un va degustant uns dàtils de la varietat Deglet Nour que segons diuen i nosaltres corroborem, són els millors i més dolços de tots. Nefta ens ofereix també la seva particular arquitectura, basada en l'ús de la rajola i/o el mosaic com a element decoratiu de les parets exteriors de les cases reproduint dibuixos geomètrics que es repeteixen en altres expressions artístiques visibles a la vora nord i sud del Sàhara.

Ambdós oasis, es troben a la part occidental del Chott el Djerid que és una enorme depressió salina corresponent a un antic braç de mar avui en procés de dessecació total. No fa molts anys, travessar el Chott era una empresa arriscada especialment a l'hivern quan una prima capa d'aigua cobreix parcialment la seva superfície. Sortir-se de l'estretíssima pista equivalia irremeiablement quedar atrapat per la massa de sal i fang que conformen el chott. Avui en dia, una magnífica carretera asfaltada de 72 km ho ha convertit en una normalitat no exempta de bellesa, ja que la sensació d'immensitat sense límits al mig de la sal no la pot canviar la tecnologia. Llàstima que a l'hivern no es pot gaudir dels miratges, ja que la calor era més aviat escassa i no els propícia.

Els amants de les roses del desert, les belles formacions geològiques típicament saharianes poden trobar-les de tots els gustos i grandàries a aquesta zona.
El nostre objectiu és Douz, un altre dels grans oasis del costat est del Chott. Allà tenim previst fer etapa abans de prosseguir en direcció a Matmata. Un passeig pel palmerar, permet observar els horts i el seu sistema de reg, així com els carrolls de dàtils protegits per bosses penjant de les palmeres, ja cap al final de la collita anual. Al sud de Douz, comença el Gran Erg Oriental que és una enorme extensió de dunes que cobreix part d'Algèria, Tunísia, Líbia i s’estén amb variacions fins a Egipte per l'est i cap a Níger i el Txad pel sud.
La nostra següent etapa és, com he dit, Matmata. Es tracta d'un assentament de muntanya on encara hi ha prou cases troglodites excavades en forma de laberint i on les famílies bàrbares en l'antiguitat ocultaven les seves collites i ells mateixos es protegien dels atacs dels seus enemics. Avui en dia, només algunes continuen habitades, mentre que la majoria de gent s'ha traslladat a Matmata la Nouvelle. Ens hem allotjat en un hotel troglodita anomenat Sidi Driss on érem els únics clients, donada l'època. Les seves instal·lacions no poden ser més elementals, però té l'encant que li confereix la seva naturalesa. Els escrupolosos i amants dels tour operator, absteniu-se. Ah; i aquí es van filmar algunes escenes de la Guerra de les Galàxies (I part, i de l'última).

Té el seu encant prendre's un te en el mateix bar en què Luke Skaywalker es prenia els seus cubates amb Han Solo i Chubacca. Demano excuses per si els noms no són prou ajustats, però les galàxies no són el meu fort.
Al matí següent, amb una tenaç pluja i una espessa boira que no deixava veure més enllà de 10 metres, emprenem el camí cap a l'illa de Djerba, on ens reunirem amb els companys d'aventura a Líbia. La ruta fins a Medenine, d'uns 80 km ens porta prou de temps, ja que la velocitat de creuer no supera els 20 a 30 km/hora a causa de la boira i el desconeixement de la pista. En aquesta zona es poden admirar unes construccions utilitzades en l'antiguitat per a guardar gra i altres collites, anomenades “gorfas”. Als d'una certa edat, els sona aquesta paraula?.

Especialment a la població de Metameur, a 6 km de Medenine, es poden veure encara un grup prou ben conservat d’aquestes gorfas, mentre que a Medenine es van derruir quasi per complet a fi a la modernitat. Ara es donen amb un cant a les dents, quan pensen amb l'atracció turística que s'han carregat. En fi, a tots els llocs hi ha polítics amb “gran visió” de futur.
Finalment, i al mig d'una forta pluja, insòlita en aquestes terres, hem arribat a l'illa de Djerba, a la qual es pot accedir per una carretera de 7 km construïda sobre una antiga calçada romana, que a manera de dic facilita l'accés terrestre. D'aquí sortirem cap a Líbia, situada a uns 110 km, per a continuar el nostre viatge saharià i mediterrani. Fins aviat.

INFORMACIÓ DE UTILITAT

VISATS: No fa falta per a entrar a Tunísia. Només passaport en vigor.

VEHICLES: Documentació del vehicle, i en cas que no ser propietari del mateix, es requereix una acta notarial donant permís al conductor

MONEDA I CANVI: La unitat monetària és el Dinar. Es divideix en 1000 mil·lèsimes. En el moment de la nostra entrada el canvi era d'1,585 D per Euro.

COMBUSTIBLE: Gasolineres en totes les poblacions importants. Preu del dièsel: 0,59 D/litre.

PREUS: Molt més reduïts que a Europa. Cal prestar atenció, no obstant, ja que hi ha una certa tendència a cobrar de més als estrangers, en especial en les àrees de més afluència de turistes. En les botigues, es pot i s’ha de regatejar, ja que aquesta és el costum en molts països d'Àfrica i Àsia.

TÚNEZ – De nuevo en África
Transmisión desde la Isla de Djerba el 2 de Diciembre de 2005-12-01
Kilómetros recorridos: 1794 kms.
Aquí nos tenéis de nuevo en marcha para iniciar el periplo que nosotros hemos querido llamar la Vuelta al Mediterráneo 2005-2006. Para los que seguisteis nuestras crónicas de la primera etapa por América, probablemente recordareis que nuestra primerísima intención era la de iniciar el recorrido alrededor del mundo por el norte de África, siguiendo hacia el próximo Oriente en dirección hacia Asia Central. Hemos recuperado la primera parte del proyecto por Túnez, Libia, Egipto, Jordania, Siria y Turquía, para girar después hacia Grecia en lugar de hacerlo hacia Irán, en lo que será nuestra vuelta al Mediterráneo de regreso a casa. Nuestra primera comunicación es forzosamente escueta, dado el tiempo limitado que dedicaremos a Túnez y las cortitas estancias en cada punto visitado.
Salimos de Llanars en dirección a Marsella, el pasado día 24 de Noviembre, para tomar el barco que debe llevarnos a las costas africanas de Túnez. Llegamos con el tiempo suficiente para los trámites de embarque, cuando nos encontramos con la primera sorpresa del viaje. El barco, el “Carthage”, ha tenido una avería y no ha salido de Túnez con lo cual la salida ha quedado pospuesta hasta el sábado día 26. Nos encontramos pués, con dos días de visita inesperada a la Provence, que naturalmente intentamos aprovechar. El 26 por la mañana nos encontramos puntualmente en la Estación Marítima de Marsella, listos, esta vez si, para embarcar en el “Danielle Casanova” en dirección al puerto de la Goulette en Túnez. Marsella nos da la despedida desde su castillo d’If, famoso gracias a la novela de Alexandre Dumas “El Conde de Montecristo“.
Aproximadamente 20 horas de navegación después, nos sitúan en el puerto de la Goulette, en tierra tunecina, listos para empezar la nueva aventura. Los trámites de aduana no son más cargantes de lo normal, aún tratándose de una frontera africana. Solo los consabidos correteos de ventanilla en ventanilla para ir coleccionando papeles redundantes con el correspondiente sello. En una hora y media salimos del puerto en dirección a Sidi Bou Said. Se trata de una población muy cercana a la Goulette que tiene el encanto de conservar bastante intacto el sabor mediterráneo de los pueblos costeros de paredes encaladas y ventanas enrejadas de color azul.
Dado el retraso inicial en la salida, forzosamente tenemos que acortar nuestro recorrido por tierras tunecinas en la misma proporción ya que la cita en la isla de Djerba con los compañeros de Olot para dirigirnos a Libia, no admite más solución que esa. Decidimos dirigirnos hacia el sur, obviando la capital y las ciudades de Sousse y Kairouan. El tiempo es bastante frío y desapacible y así continuará durante toda nuestra estancia en Túnez. Hacemos parada para pernoctar en la playa de Monastir, al pie de la excesivamente reconstruida fortaleza de El Ribat que nos rememora historias de piratas que llevaron la intranquilidad a las costas del levante ibérico. Monastir fue la ciudad natal del Presidente Habib Bourguiba y por ello está bastante más cuidada de lo que suelen estar las demás ciudades.
A la mañana siguiente, emprendemos el largo recorrido hacia Touzeur, considerada más o menos la puerta de los oasis saharianos. Para llegar a ella tomamos el eje Sousse – Sfax –Gafsa a través de interminables olivares que son prácticamente el monocultivo de esa zona. A medio camino de Gafsa se encuentra la población de El Djem con su grandioso anfiteatro romano visible desde la distancia y que tenia una capacidad estimada en más de 30.000 espectadores. Uno se pregunta que pudo motivar la construcción de un monumento tan grandioso en una ciudad que parece de 2ª categoría; pero es que en aquellos tiempos, El Djem llegó a tener más de 40.000 habitantes gracias a la prosperidad que les daba el cultivo del olivo y la producción del aceite, elemento de gran importancia en el mundo romano. Más elementos de mediterraneidad, imposible. Sin embargo la llegada a Touzeur implica un cambio radical de paisaje, ya que después de una amplia zona seca y pedregosa, se vislumbran las lejanas notas de verdor que dan los palmerales típicos de las tierras saharianas y que acompañan igualmente al cambio de aspecto de las gentes con las que te cruzas. Touzeur, con su enorme palmeral de más de 200.000 palmeras, se ha convertido a nuestro entender en algo excesivamente turístico por su gran cantidad de hoteles situados en una zona residencial alejada del resto de la población y que acogen a los grupos de los grandes tour-operadores. Nefta, oasis situado a 28 Km de Touzeur y también con un magnífico palmeral, es mucho más tranquila y agradable de recorrer, al mismo tiempo que uno va degustando unos dátiles de la variedad Deglet Nour que según dicen y nosotros corroboramos, son los mejores y más dulces de todos. Nefta nos ofrece también su particular arquitectura, basada en el uso del ladrillo y/o el mosaico como elemento decorativo de las paredes exteriores de las casas reproduciendo dibujos geométricos que se repiten en otras expresiones artísticas visibles en las orillas norte y sur del Sahara.
Ambos oasis, se hallan en la parte occidental del Chott el Djerid que es una enorme depresión salina correspondiente a un antiguo brazo de mar hoy en proceso de desecación total. No hace muchos años, atravesar el Chott era una empresa arriesgada especialmente en invierno cuando una delgada capa de agua cubre parcialmente su superficie. Salirse de la estrechísima pista equivalía irremediablemente quedar atrapado por la masa de sal y lodo que conforman el chott. Hoy en día, una magnífica carretera asfaltada de 72 km lo ha convertido en una normalidad no exenta de belleza, ya que la sensación de inmensidad sin límites en medio de la sal no la puede cambiar la tecnología. Lastima que en invierno no se puede disfrutar de los espejismos, ya que el calor era más bien escaso y no los propicia. Los amantes de las rosas del desierto, las hermosas formaciones geológicas típicamente saharianas pueden hallarlas de todos los gustos y tamaños en esta zona.
Nuestro objetivo es Douz, otro de los grandes oasis del lado este del Chott. Allí tenemos previsto hacer etapa antes de proseguir en dirección a Matmata. Un paseo por el palmeral, permite observar los huertos y su sistema de riego, así como los racimos de dátiles protegidos por bolsas colgando de las palmeras, ya hacia el final de la cosecha anual. Al sur de Douz, empieza el Gran Erg Oriental que es una enorme extensión de dunas que cubre parte de Argelia, Túnez, Libia y se extiende con variaciones hasta Egipto por el este y hacia Níger y el Chad por el sur.
Nuestra siguiente etapa es, como he dicho, Matmata. Se trata de un asentamiento de montaña donde aún existen bastantes viviendas trogloditas excavadas en forma de laberinto y donde las familias beréberes en la antigüedad ocultaban sus cosechas y ellos mismos se protegían de los ataques de sus enemigos. Hoy en día, solo algunas continúan habitadas, mientras que la mayoría de gente se ha trasladado a Matmata la Nouvelle. Nos hemos alojado en un hotel troglodita llamado Sidi Driss donde éramos los únicos clientes, dado la época. Sus instalaciones no pueden ser más elementales, pero tiene el encanto que le confiere su naturaleza. Los escrupulosos y amantes de los tour operator, abstenerse. Ah; y aquí se filmaron algunas escenas de la Guerra de las Galaxias (I parte, y de la última). Tiene su encanto tomarse un té en el mismo bar en que Luke Skaywalker se tomaba sus cubatas con Han Solo y Chubacca. Pido excusas por si los nombres no son lo suficientemente ajustados, pero las galaxias no son mi fuerte.
A la mañana siguiente, con una tenaz lluvia y una espesa niebla que no dejaba ver más allá de 10 metros, emprendemos el camino hacia la isla de Djerba, donde nos reuniremos con los compañeros de aventura en Libia. La ruta hasta Medenine, de unos 80 km nos lleva bastante tiempo, ya que la velocidad de crucero no supera los 20 a 30 km/hora debido a la niebla y el desconocimiento de la pista. En esta zona se pueden admirar unas construcciones utilizadas en la antigüedad para guardar grano y otras cosechas, llamadas “gorfas”. A los de cierta edad, ¿les suena esta palabra?. Especialmente en la población de Metameur, a 6 km de Medenine, se pueden ver aún un grupo bastante bien conservado de tales gorfas, mientras que en Medenine se derruyeron casi por completo en aras a la modernidad. Ahora se dan con un canto en los dientes, al pensar la atracción turística que se han cargado. En fin, en todas partes existen políticos con “gran visión” de futuro.
Finalmente, y en medio de una fuerte lluvia, insólita en estas tierras, hemos alcanzado la isla de Djerba, a la cual se puede acceder por una carretera de 7 km construida sobre una antigua calzada romana, que a modo de malecón facilita el acceso terrestre. De aquí saldremos hacia Libia, situada a unos 110 km, para continuar nuestro viaje sahariano y mediterráneo. Hasta pronto.
INFORMACIÓN DE UTILIDAD
VISADOS: No se precisa para entrar en Túnez. Solo pasaporte en vigor.
VEHÍCULOS: Documentación del vehículo, y en caso de no ser propietario del mismo, se requiere un acta notarial dando permiso al conductor
MONEDA Y CAMBIO: La unidad monetaria es el Dinar. Se divide en 1000 milésimas. En el momento de nuestra entrada en cambio era de 1,585 D por Euro.
COMBUSTIBLE: Gasolineras en todas las poblaciones importantes. Pecio del diesel: 0,59 D/litro.
PRECIOS: Mucho más reducidos que en Europa. Hay que prestar atención, no obstante, ya que hay una cierta tendencia a cobrar de más a los extranjeros, en especial en las áreas de más afluencia de turistas. En las tiendas, se puede y debe regatearse, ya que esta es la costumbre en muchos países de África y Asia.