El Municipi

Sant Climent Sescebes és un dels 68 municipis de l’Alt Empordà,

Sant Climent Sescebes	Comarca: Alt Empordà
Superfície: 24’4 Km2	Província: Girona
Altitud: 86 m	Partit judicial: Figueres
Gentilici: santclimetencs santclimentenques	Demarcació electoral: Figueres
Codi Postal: 17751

Consulteu dades econòmiques i de població fent clik aqui.


Sant Climent Sescebes és un municipi de l’Alt Empordà, que comprèn una bona part de la vall mitjana de la riera d'Anyet, que el creua de nord a sud. Té una superfície de 24’46 km2 i es troba a una altitud mitjana de 82 m sobre el nivell del mar. Comprèn el poble de Sant Climent Sescebes, els veïnats de Vilartolí i d’Ullastre i les masies de Rebulls i dels Solers, amb l’antiga església de Santa Fe dels Solers.

Limita al nord amb l’antic municipi de Requesens, avui terme municipal de la Jonquera, a l’est amb Espolla, al sud-est amb Mollet de Peralada, al sud amb Masarac, a l’oest amb Capmany i al nord-oest amb Cantallops. Està situat en una cruïlla de camins: només a 6 quilòmetres de la N-II, i sobre la carretera que, paral·lela a la serralada de l’Albera, va d’aquesta via principal fins a Roses. Equidista 18 quilòmetres de dues sortides de l’autopista AP-7: Figueres (sortida 4) i La Jonquera (sortida 2), dues vies que les comuniquen amb l’eix viari Perpinyà-Figueres-Girona-Barcelona.

Orogràficament Sant Climent es troba als darrers contraforts de la serralada de l’Albera, i com a tal amb pujols que giravolten els 300 metres, destacant el “Corral d’en Comas” (413 metres) al costat de la Serra de Mirapols, Santa Fe i la Serra Llarga, i inicia la plana empordanesa, amb els plans de la Comillana, La font i l’Horta.

L’Anyet, que neix al “Pic dels Termes” (1.116 m) just a la ratlla fronterera, és una riera afluent de l’Orlina, que és afluent del Llobregat, el riu que acaba desembocant a la Muga. La majoria de l’any és poc cabalosa, encara que periòdicament, especialment a la tardor, experimenta puntuals crescudes. Hi ha diferents torrents, com “La pixanera” , el “Córrec d’en Cabanes” o el d’”Ullastre”, i zones humides – només en l’època de pluges- als estanys d’en Pous, d’en Massot, d’en Cusí i dels Torlits.

Orígens de Sant Climent

Els orígens de la població són incerts, però davant l’existència de la via romana que porta de Vilartolí a Espolla, de la qual, cal suposar, sortia una ruta que portava al coll de Banyuls, essent aquest camí una connexió directa amb el pas de la Jonquera, sembla que la regió i fins i tot la vila disposaven d’assentaments romans estables.
A nivell arqueològic, a prop de Vilartolí en l’indret anomenat l’Olivar del Mut, es trobaren peces ceràmiques d’época imperial amb un cert primitivisme fruit de la influència indígena. Aquestes peces són prova dels vestigis d'un poblament romà.
La població de Sant Climent neix com una plaça forta emmurallada pel seu caràcter defensiu en el límit entre les terres d’influència musulmana amb les d’influència cristiana; la fundació dels pobles de la serralada s'atribueix al monestir de Sant Quirze de Colera, encara que, de fet, aquests dominis pertanyien a Sant Pere de Rodes, el monestir més antic i important de la zona, que en delimità la propietat mitjançant delmes i diferents epístoles de propietat.
A l’Arxiu Ducal dels Medinacelli, s’hi troba un document de l’any 998, un dels primers en que es fa referència a la població.

El nom del poble

Acceptat el pes dels monestirs en la refundació de molts poblats romans i ibers de l’Albera que passaren a ser petites colònies agrícoles regides directament des de Sant Quirze de Colera i Sant Pere de Rodes, és evident que l’origen del nom de Sant Climent cal buscar-lo amb la cristianització que tendia a substituir amb noms de sants els noms preexistents tradicionals, que, en el nostres cas, és desconegut.
La referència a Sant Climent ja es troba l’any 882: Villa Sti. Clementis, any en que Vilartolí consta com a Villari Tudelin i Ullastre com a Oleastrum.
L'apelatiu Sescebes serviria per distingir-lo d'altres sota l'advocació del mateix sant, encara que el seu origen és de més difícil definició. Al Ceboleria del 1362, el seguirien el Sti Clementis de Sebollaria de 1691, i, posteriorment, en totes les èpoques, infinitat de variacions –o errors d’escriptura- en llatí, català o castellà.
Ullastre prové del llati “oleastrum”, i significa olivera borda. Vilartolí -Villari Tudelin- té l’arrel en un nom de persona, de procedència germànica.
L’any 2002, i per tal d’aprobar oficialment l’escut heràldic de la població, la Societat d’Onomàstica Catalana va emetre un informe sobre la toponímia popular del mot Sescebes, responent a través de diferents autors. S’hi diu que: cebolleria és un abstracte derivat de cebolla o ceba, i que “Sescebes” deriva del mot llatí ipsas cepas, “les pròpies cebes”, “de les cebes”, referint-se a la planta herbàcia.

L’edat mitjana

El Sant Climent de l’Edat Mitjana és caracteritza per ser una fortalesa d’importants dimensions que ja té agregats els llocs de Vilartolí, Ullastre i els Solers. Expulsats els àrabs i amb la clara independència dels comtats respecte als francs, la població queda repartida entre el Vescomte de Rocabertí, i el monestir de Sant Pere de Rodes, i a mans de les vicissituds polítiques, lluites dinàstiques i de territori, del Comptat d’Empúries.
La muralla de Sant Climent va ser molt important en l’època medieval, ja que era l’única població de l’entorn que posseïa un recinte fortificat per a la defensa. A causa d’això es va produir un enfrontament amb la veïna població d’Espolla, el qual va obligar la intervenció de diversos reis catalans al llarg d’uns quants anys per a la seva resolució.
De l’agricultura als serveis

Sant Climent Sescebes ha estat, des de sempre i fins fa relativament molt poc, una població d’economia rural, basada en l’agricultura i la ramaderia; fins i tot la poca indústria que s’hi va crear, estava vinculada al món rural. La situació va començar a canviar ben entrat el segle XX, quan la pujança del campament militar va donar peu a la davallada del sector agrícola que va passar a coexistir amb el comerç i els serveis.

En aquesta economia, la família era una petita empresa, en la que podies trobar l’home fent carbó, la dona ensulfatant la vinya, i el fill amb el ramat. En general, les cases criaven caps d’aviram, feina encarregada generalment a les dones, mentre que els homes solien anar a jornal en les tasques de temporada. No cal dir que durant molts anys, l’ocupació principal era a l’entorn de la vinya: des del seu manteniment fins a l’elaboració i comercialització, amb el transport inclòs, del vi, passant per la verema, la gran activitat anual en la qual participaven tots aquells membres de la família que podien, dels més grans als més petits, i en la que s’ajudaven uns veïns amb els altres.

Aquesta economia va patir durs entrebancs dels que en part es va poder recuperar (la fil·loxera de 1879, o la gelada d’oliveres el 1956) fins que la creació de la zona militar (1964), que va comportar l’expropiació del 62 % del municipi, va generar uns altres tipus de recursos vinculats a la restauració i els serveis. Això, que en aquell moment va ser vist per la majoria com un gran benefici, s’ha acabat demostrant negatiu, sobretot perquè en aquell moment de pujança, no es va saber –o no es va poder- consolidar cap iniciativa mirant al futur i així, un cop la base militar va reduir els efectius, sense una activitat aglutinadora potent, Sant Climent s’ha convertit en un nucli de petits serveis, en la que la majoria d’habitants actius treballen a les poblacions de les rodalies, especialment Figueres i La Jonquera.

 

Terra de vinya, i només vinya

La vinya va ser la principal font de riquesa de Sant Climent Sescebes fins el segon terç del segle XX. Les principals varietats de la vinya santclimentenca són la carinyena i el lledoner, i amb molta menys incidència, el macabeu i el moscat.
En general es considera que el vi que produeixen les seves vinyes és de graduació i qualitat. Aquesta és una bona terra per a la vinya. I només per a la vinya, la qual s’estenia per tot el terme municipal, donava ocupació a gran nombre de la població al llarg de tot l’any, i a molta gent de fora en el moment de la verema. Uns dels documents més antics que es conserven al municipi són dos pergamins de la família Fabra, que relacionen la compra d’una vinya l’any 1305 en el propi poble i la compra, aquest cop el 1478, d’una altra vinya entre Masarac i Sant Climent.

Dues plagues

La viticultura ha passat de ser la principal activitat de Sant Climent, a quedar reduïda a la mínima expressió, entre altres causes per dues plagues que ha patit.

 

Fil.loxera
El mes de setembre de 1879, es detecta per primera vegada a Rabós l’existència de ceps amb fil.loxera, un insecte paràsit que els acaba matant. Davant la disyuntiva d’arrencar els ceps i replantar les vinyes o emprar tota mena de remeis es va optar per la segona, i quan se’n volgueren adonar, tota la comarca estava infectada.
La plaga era imparable i en poc temps Sant Climent s’havia arruïnat. No hi ha dades, poble a poble, del que va suposar la plaga per a l’Empordà. Però ens en donarà una idea les xifres extretes de l’arxiu del celler Carreras (avui Martí Fabra): A l’any 1862, les vinyes les hi treballaven 22 parcers. El 1879, van ser 20; el 1884, 19 i el 1885, només 6. Les arrobes (una arroba = 11’502 kg) que van aportar els parcers també van disminuir: 1862= 472’5; 1879= 410; 1884= 405; 1885= 102.

La Flavescència daurada
El 1996 apareix la flavescència daurada, una plaga que també prové de França i amenaça en ser tan devastadora com la fil·loxera. Inicialment es detecta a Agullana, i especialment a Sant Climent que serà el municipi més afectat. Si la flavescència no va tenir tantes conseqüències econòmiques com la fil·loxera, és perquè atacava una superfície de vinya ja molt menor, i perquè es va actuar amb més decisió.

Oliveres i trulls
La referència de Sant Climent Sescebes com a poble vitivinícola amaga una altra important producció de la localitat, la de les oliveres, que complementàriament va generar la creació d’una altra activitat, la dels trulls. Després del fred del febrer de 1956 el sector va patir un seriós revés, perquè moltes oliveres van morir pel fred i altres no van resistir les dràstiques podes que les van haver de fer, però malgrat això es una activitat que encara es pot veure al municipi tot i que no té punt de comparació amb el que hi havia hagut fins aquella data.

L’exèrcit
La presència de l’exèrcit a Sant Climent Sescebes es remunta a molts anys enrere. El 30 de setembre de 1927 el Diario de Gerona publicava que havien finalitzat les maniobres militars fetes al terme municipal les quals es repetien cada any.
La zona on es practicaven, segons El Autonomista de 12-10-32, era la zona limitada per la frontera francesa, la línia de ferrocarril a Portbou, la carretera nacional, N-II i la línia Campmany-Masarac-Llançà. El dia 14 d’aquell any es reuniren totes les forces, supervisades pel General Batet, a Sant Climent, per fer practiques amb foc real, al nord de la línia Vilartolí-Espolla.
L’any 1946 el Comandant d’Enginyers Sanchez Jurado, va iniciar els tràmits per la constitució del primer campament, comprant uns terrenys a la riba dreta de l’Anyet, al NE del poble. S’hi van fer tres instal·lacions molt simples en forma de barracots (oficines, cuina i serveis) mentre que de 800 a 1.000 reclutes s’allotjaven en unes tendes de lona, que es desmuntaven després dels tres únics mesos a l’any (de març a maig) que durava la instrucció.
L’any 1952 el Ministeri de l’Exèrcit va decidir comprar més terrenys per ampliar-lo i consolidar-lo, substituint paulatinament les tendes per barracots de fusta, així com millorant les instal·lacions generals amb infermeria, dutxes, nova cuina i menjadors.

El campament es va convertir l’any 1964 en el Centro de Instrucción de Reclutas (CIR) número 9, l’únic que hi havia a la IV Regió militar, o sigui Catalunya. Aquesta decisió comportava moltes coses, però les que van tenir més incidència per a Sant Climent van ser la reforma del calendari d’instrucció que passava d’un a tres torns a l’any, i l’augment de reclutes per torn. De cop, al municipi, i durant tot l’any, hi residien uns 3.500 habitants més, la majoria dels quals al vespre tenien permís per sortir del recinte militar.

El zenit de les lleves, eren les jures de bandera, l’espectacular signe puntual (quatre vegades l’any) del que vivia diàriament Sant Climent Sescebes, que en aquell moment tenia censats 915 habitants (1970). A les jures hi assistien els familiars dels soldats (fent un càlcul aproximat, unes 6.000 persones més), que col·lapsaven la població i, a l’hora de dinar, els pobles de les rodalies. També totes les carreteres i camins d’accés, i, fins i tot, en una època en que no hi havia ni l’autopista ni variants, i la N-II passava pel mig dels nuclis urbans, les cròniques recullen les grans cues de trànsit que es feien a l’interior de Girona i Figueres.
El pla de modernització de l’exèrcit (META) de 1986 va fer desaparèixer el C.I.R com a tal. El 26 de setembre de 1997 el Consell de Ministres aprovava la creació de les primeres places de soldats professionals i la supressió del Servei militar obligatori.

La Guerra Civil
El 21 de juliol de 1936, a dos quarts de 2 del migdia, es va presentar a l’Ajuntament una representació del comitè de vaga de Garriguella, donant per cessat el consistori en trobar-se constituït, segons digueren, per representació majoritària aliena al Front popular d’Esquerres de Catalunya.
El record que ha arribat als nostres dies, és que la confrontació no va ser d’una extremada violència, encara que, com arreu, molts amics es van trobar en bàndols diferents,
El 21 de febrer de 1937 l’Ajuntament va acordar canviar el nom del poble, per Sescebes d’Empordà.
A la retirada, l’Estat Major de l’exèrcit repúblicà va estar instal·lat uns dies a Can Vila i a cal Rei.
L’única persona assassinada a la població, va ser el rector, Mossèn Ramon Costa i Massot.
Pel que fa al front, s’han comptabilitzat vint víctimes, una en l’exèrcit franquista, i les restants en el republicà (Punt diari, 22 de juliol de 1996).

La postguerra
El 9 de febrer de 1939 va passar per Sant Climent un escamot de soldats “nacionals” a peu en direcció a Espolla. L’endemà va arribar el gruix de l’exèrcit, parant davant la farmàcia des d’on es va redactar l’”acta d’ocupació”.
Després del 39 la vida era difícil arreu, però a Sant Climent, i especialment a Vilartolí hi havia molta feina. Econòmicament la postguerra va passar per sobre el món rural ja que, tot i el racionament, mai es va passar gana: Els ous eren moneda, que es transformava en sucre, o altres necessitats. Altre cosa era la convivència, la de la immediata postguerra per alguns pitjor que els anys de guerra. Fins l’octubre de 1955 es va necessitar el salconduit de fronteres, el qual s’havia de renovar cada mes.

Contraban i estraperlo
De contraban, a Sant Climent Sescebes, confessen molts dels seus veïns, sempre n’hi ha hagut. Naturalment es parla de temps enrere, quan les fronteres i les duanes tenien un altre significat que ara, i les dues complien la seva funció. És acceptat que els pobles de totes les zones frontereres, han viscut directa o indirectament d’aquesta activitat, a la qual s’han contraposat els representants de l’Estat que l’han de perseguir. Ha estat a Sant Climent Sescebes on tradicionalment hi ha hagut el “puesto” de la Guardia Civil, des del qual el cos controlava els pobles de la rodalia (Espolla, Capmany i altres) que no en tenien. La ruta dels contrabandistes passava pel Coll Forcat, a Sant Martí de l’Albera; en una nit, es podien fer tres jornals.

Lògicament no hi ha documentació sobre el contraban, encara que sí alguna referència de la premsa, alguna acta o sanció legal, i fins i tot un epigrama de Carles Fages de Climent: A Sant Climent, encara és diu que : “el contraban no és pecat. El que és pecat és deixar-se agafar”. Possiblement sigui per això, que un dels protagonistes del fet contrabandístic més famós ocorregut al poble, hi fos implicat, entre altres, el rector, per la qual cosa el poeta va escriure: .
Més salau que Marlon Brando,
el rector de Sant Climent
diu que feia contrabando
molt catequístic. Amén.
(FAGES de CLIMENT, Carles. Epigrames. Figueres. Brau edicions, 2002.)

Romiatge a la Mare de Déu del Camp
Cada any el poble de Sant Climent compleix amb el vot i fa el seu romiatge a l’ermita de la Mare de Déu del Camp, al terme de Garriguella, per a demanar la pluja. L’origen de la romeria és antiquíssim: el 9 de març de 1885 l’Ajuntament tria el dia que es farà la romeria d’aquell any i ja diu que és una costumbre en este pueblo de muchisimos años.
L’anada a la Mare de Déu del Camp, un antic priorat ja existent el 1196, és sempre igual, encara que s’ha anat adaptant als temps, passant de la religiositat inicial, més o menys reforçada segons les èpoques, a una manifestació tradicional. El recorregut d’uns 10 quilòmetres, surt de Sant Climent en direcció a Mollet de Peralada, i seguint els vells camins, passa per Delfià, per arribar als afores de Garriguella. Després de l’Ofici, en el decurs del qual es canten els Goigs que provenen de temps immemorials, es cou l’arròs –amb costelló i mongetes- a l’interior de la casa que hi ha al costat de l’ermita.

La fàbrica de bastons
Una de les poques indústries que hi ha hagut històricament a Sant Climent és la fabricació de bastons. A principis del segle XX n’hi havia dues, els propietaris de les quals havien aprés l’ofici amb en Ramon Robert, del municipi fronterer de Sureda, al Rosselló, on encara es fabriquen. Les dues es van crear inicialment a Vilartolí, fabricant artesanalment bastons (rectes i de ganxo), fuets (per a menar carros) i fustes i columbrines (per a la doma de cavalls). La de Josep Carbonell Culubret va fer fallida molt aviat.
L’altre la va iniciar Joan Gratacós, que havia vingut a fer el servei militar. Posteriorment s’hi va afegir el seu germà Jaume. Cap a l’any 1917 van començar el negoci comprant una serra. El 1922 van traslladar tot el procés a Sant Climent i va passar a dir-se Indústries Gratacós, que era la societat formada pels dos oncles i els dos nebots Gratacós Figa.
La fabricació va anar a menys quan van començar a sortir els tractors i del camp van anar desapareixent carros i animals de tir. Cap a 1973 van intentar reconvertir-se i fer sticks o pals per jugar a hoquei, però van acabar tancant a finals de la dècada.

La Cooperativa
Les primeres passes per a la creació d’un Celler Cooperatiu a Sant Climent daten de 1955. El 16 d’octubre es va celebrar una assemblea plenària de la Germandat d’Agricultors amb aquest objectiu i s’hi van inscriure els sis primers socis. El febrer de 1956, els interessats en la futura cooperativa, que ja eren 14, decidiren formar una comissió gestora per iniciar els tràmits. El 12 de març de 1956, ja hi havia un total de vint-i-set socis.

Malgrat aquest creixement, el projecte es va desinflar i no es tornaria a moure fins a vuit anys més tard. El desembre de 1963 es reinicia el projecte, aquesta vegada molt més treballat. El 14 d’aquell mes, seixanta-sis socis fundadors decideixen constituir la Cooperativa Agrícola de Sant Climent Sescebes. Aproximadament abraçaven 200 ha de vinya i més de mig milió de quilos de raïm a l’any. El 7 de maig de 1964 se celebra una junta general de socis, en la qual es tanca l’admissió de socis fundadors, i es compra el terreny que avui ocupa el celler.
A l’agost de 1965 s’encarrega amb la màxima urgència la maquinaria a la firma Rodés Hermanos, SA, d’Alcoi, i el 25 de setembre és inaugurada la Cooperativa Agrícola amb l’entrada dels primers raïms. La marxa de l’entitat ha tingut alts i baixos, i algunes iniciatives van quedar aturades. L’any 1981 es va modernitzar la maquinària, i les inversions es van enfocar a la millora de la qualitat. El desembre de 1993 la cooperativa es diversifica i, amb el suport municipal i d’altres cooperatives de les rodalies, es constitueix la secció de combustible, amb la instal·lació d’un sortidor de carburant.
Des del 1999 s’utilitza la infraestructura (maquinària i enòlegs) de la cooperativa de Mollet. El vi s’embotella a Capmany.
En el moment de més auge, els anys 1982-83 la Cooperativa va arribar a un total de 105 socis; al cap de 25 anys de la creació en restaven 70 en actiu. A poc a poc aquest nombre ha davallat; la caiguda del sector vitivinícola ha condicionat evidentment la cooperativa; els socis van plegant, i no es cobreixen les baixes.

Tradició associacionista
Sant Climent Sescebes ha tingut una intensa vida associativa. A finals del segle XIX i principis del XX, les rivalitats polítiques van donar peu a dues societats. O viceversa. El cas és que els propietaris o benestants, coneguts com “els folls”, els quals tenien la seva seu al cafè de Can Cabanes, estaven enfrontats als treballadors, coneguts com “els guits” els quals tenien la seu a l’altre establiment conegut com a Can Dama.
A principis del XX la “societat” de Sant Climent Sescebes era “Lo pom de flors”, constituïda el 30 de juny de 1910 i de la qual es conserva el reglament aprovat en la reunió de 8 de juny de 1924 quan, a causa de la Dictadura de Primo de Rivera, es van veure obligats a traduir-lo a l’espanyol i a canviar el nom pel de “La flor de un dia”. Al 2012 “La Flor de un dia” encara és vigent a efectes legals, si bé fa molts anys que està completament inactiva, entre altres coses perquè les seves funcions van ser absorbides per la Concòrdia i perquè avui la població no precisa la rivalitat de dues societats. Com diuen alguns santclimentencs, “La Flor de un dia és morta, però no enterrada” .

La Concòrdia
Com a moltes poblacions d’aquesta vessant de l’Albera, Sant Climent ha tingut entitats de socors mutus. Sabem que al 1912 hi havia una “Sociedad de socorros mútuos sobre enfermedades”, sota l’advocació de Sant Sebastià, denominada “La Caridad” i una altra denominada “La Unión” que a partir del 2 d’agost de 1914 s’haurien unit per passar-se a denominar “Sociedad de Socorros mutuos La unión de la caridad”.
El 14 de desembre de 1935, la nova “Societat de Socors mutus La Concòrdia”, creada dos dies abans va acordar construir un edifici propi, complint la condició estatutària que no es fes amb fons de la mutualitat. El 20 de gener, s’aprobava oficialment el reglament de La Concòrdia. El seu objecte fundacional era “socorrerse mutuamente entre los socios en caso de enfermedad o invalidez obteniendo los subsidios que se establezcan”. La seva marxa, i la construcció de l’edifici va estar condicionada per la guerra civil.

El 15 d’agost de 1939 l’entitat anuncia que ha tingut l’autorització per seguir en funcionament, però el cafè i la sala no s’obririen fins el 29 de desembre de 1940.
El reglament, amb totes els seus costums, va ser vigent fins que l’objecte social va deixar de ser imprescindible, i es va replantejar una transformació. El 18 de març de 1988 es va proposar dissoldre la societat de socors mutus, i transformar-la en una entitat lúdica, i com a tal “La Concòrdia, Associació cultural i recreativa” va ser inscrita en el registre d’Associacions de la Generalitat, el 24 de febrer de 1989, amb el número 1616. El 31 de gener de 1992, es va acordar fer una “donació” de l’edifici a l’Ajuntament, a condició que es remodelés i es destinés a Casa de Cultura, tot mantenint-hi la seu de l’entitat. Després de quatre anys d’obres es va inaugurar el 23 de novembre de 1996.

L’electricitat i el cinema
L’electricitat va arribar a l’Empordà el 1895, primer a l’Escala i seguidament a Darnius i Agullana. El 1914, després d’absorbir petites empreses elèctriques locals, “Hidro-Eléctrica del Ampurdán” va endegar una expansió per la comarca, duent l’electricitat a Sant Climent; l’energia procedia de la central anomenada La Farga, a la riera d’Arnera a Darnius, i arribava també a Espolla.
Malgrat que l’electricitat va arribar relativament aviat, la qualitat del servei va ser, fins fa pocs anys, molt dolenta per manca de potència del subministrament,

Si l’electricitat va arribar el 1914, dos anys després Martí Soler, i el seu fill, Miquel, van construir un local situat al carrer Icària núm. 6, que van batejar amb el nom de “Teatro-Cine Imperio”, amb una aforament d’unes dues-centes localitats.
El cine va ser molt concorregut. S’omplia de gom a gom, i hi acudia gent de molts pobles de les rodalies; va tenir el màxim esplendor quan la millor època del campament militar ja que eren molts els quintos que hi anaven, obligant a fer més d’una, i fins i tot dues sessions. En aquesta època es va suprimir l’escenari i s’afegí un anfiteatre, per la qual cosa l’aforament es va ampliar amb unes cent persones més, i es va millorar la comoditat de butaques, accessos i bar, que van fer del “Imperio”, que va acabar tancant a finals del anys 80, un dels millors cinemes “de poble” de l’Empordà.

La Passió
L’any 1975, Sant Climent era un poble que malgrat la puixança del moment, tenia molts dèficits estructurals i associatius. En aquest marc va arribar a la població Mossèn Josep Barcons el qual a l’entorn de la rectoria va dinamitzar un jovent llavors mort.
Per celebrar l’èxit obtingut en el pessebre vivent d’aquell any, van fer una excursió en el decurs de la qual els joves van proposar al nou rector representar el “play-back” de l’òpera-rock “Jesucrist Superstar”, que acabava d’estrenar-se al país. Les primeres reticències del mossèn van ser vençudes per la impetuositat dels joves, que va acabant transformant la proposta inicial: per Setmana Santa es representaria el drama de la Passió de Jesucrist. El Divendres Sant de 1976 es va representar per primera vegada la Passió de Sant Climent, i des de llavors s’ha vingut representant ininterrumpudament cada Setmana Santa fins avui.

La Passió de Sant Climent té dues característiques que la fan diferent a qualsevol altra Passió. Una és el seu marc. La funció del 1976, va servir per recuperar un indret que havia estat molt concorregut a la dècada dels 30: l’Horta d’en Cusí, un espai natural a l’aire lliure que li dóna un realisme i credibilitat que no es poden trobar en cap escenari convencional, especialment en les escenes finals de la Crucifixió i la Resurrecció. L’altra, és un text propi, que es modifica cada any. Obra de diversos autors, vol explicar no només els fets que es recullen en els Evangelis, sinó també com podien haver esdevingut des d’un aspecte més quotidià els darrers dies de Crist.

L’any 1985, es va crear l’Associació La Passió-Sant Climent Sescebes. que a més de propiciar la consolidació definitiva, ha esdevingut una de les entitats més importants de la localitat. La Passió va participar en el Congrés Itinerant de Teatre Català (1990), i el Congrés de Teatre Europeu (1991), i va celebrar (2001) el vint-i-cinquè aniversari, amb una exposició que va visitar diverses poblacions La Passió de Sant Climent ha estat capaç de convertir una inicial il·lusió juvenil, en una consolidada tradició.

Festes i Mercat jueu
Com a tot l’Empordà, Sant Climent Sescebes celebra dues festes majors anuals. La d’hivern és el 23 de novembre, Sant Climent, el patró, i la d’estiu el 29 d’agost, una festa que anys enrere era considerada “la de la societat”. Des de fa molts anys tenen un esquema similar, que se sustenta en les audicions de sardanes i els balls, a la plaça a l’estiu, o dins la societat a l’hivern. A aquesta base s’hi han afegit, segons l’edició, concerts, representacions teatrals, exposicions, concursos o alguna activitat esportiva.

La comissió de festes de Sant Climent organitza des del 2002, el diumenge de Pasqua, el Mercat Jueu, que s’ha plantejat com un atractiu per al poble, i vinculat, temàticament, a les representacions de la Passió, encara que no organitzat per l’entitat. El mercat és una fira que s’estén pels carrers del centre del poble, en la qual s’hi poden trobar infinitat de productes artesanals, i els vins i olis produïts a Sant Climent. A la plaça Carles Cusí hi ha una “taberna” que abasteix de menjar i beure els visitants. Tot plegat es complementa amb actuacions a l’aire lliure, musicals o parateatrals, més o menys relacionades amb el món jueu, i amb l’ambientació que hi posen els vilatans revestint carrers i façanes, o disfressant-se ells mateixos.

Noms propis
Damià Cardoner i Viñas va nèixer a Sant Climent el 15 de setembre de 1844, i va morir a principis de 1915 a les Canàries. És un dels personatges més cèlebres de Sant Climent Sescebes, encara que per a molts va ser només un aventurer que va fer fortuna primer a Suïssa i després als Estats Units. El seu reconeixement públic (té un carrer dedicat) li ve donat pel fet d’haver testat a favor del poble, encara que al final l’herència es va quedar a la família.
En aquest testament deixava hereva a la seva filla Berta, resident a Burke, l’única viva en aquell moment, i en segon terme al poble de Sant Climent Sescebes i a la ciutat de Figueres. Concretament a la ciutat li deixava 100.000 pts per a construir un institut d’ensenyament, i a Sant Climent Sescebes 100.000 pts per a un balneari que havia de construir-se aprofitant la Font Pudosa, i 100.000 pts. per al que denominava “escola moderna”, a la qual imposava dues condicions: que no s’hi propagués la religió catòlica i que es construís enfront d’una gran avinguda, amb bona ventilació, calefacció, i un espaiós pati.

El llegat, però, ho era a condició que la seva filla Berta morís sense fills, o que si moria tenint-ne aquests no arribessin a la edat de fer testament. Cap de les dues coses es va donar, per la qual cosa l’herència no va arribar mai a l’Empordà.

Carles Cusí de Miquelet, (1863-1933), va ser un important empresari i polític establert a Figueres, que creà la Banca Cusí, la primera empresa elèctrica de la comarca (Hidro-Eléctrica del Ampurdán), i el primer cinema (Sala Edison, de Figueres). Va explotar mines de ciment i sabonet a Les Escaules i La Vajol, i va ser accionista d’aigues de Vilajuïga i de la fabrica del gas de Figueres. Va ser diputat provincial i a Corts pel Partit Liberal (1910-1916), i posteriorment senador (1919-1921).

El nom de Carles Cusí apareix molt vinculat a la història recent de Sant Climent: la casa Cusí, la denominada Horta d’en Cusí, que cada any els seus hereus cedeixen per a fer les representacions de la Passió, i una àmplia extensió de terreny que els hereus van vendre en parcel·les, construïnt-s’hi, entre altres, la societat “La Concòrdia” i la Cooperativa. D’aquest terreny el 13 de març de 1917 ell en va donar una part per fer la plaça que avui porta el seu nom.

Però les que avui coneixem com propietats dels Cusí, en realitat provenien de la família materna dels de Miquelet. La seva fe de baptisme assenyala que era fill de Narcís Cusí Jordà, un ric hisendat d’Hostalets de Llers, i d’Adelaida de Miquelet i de Ribot, de Figueres. El mateix document afegeix que els seus avis materns eren Josep de Miquelet, de Sant Climent Sescebes i Concepció de Ribot, de “Vich” que, en el context, cal situar en el barri de Sant Climent que encara avui perviu amb el mateix nom.

Narcís Costa Mayoral, va néixer a cal Torlit de Vilartolí el 29 d’octubre de 1902 i va morir el 7 de setembre de 2003. Aquesta dilatada, i atzarosa, vida i el fet d’haver regentat juntament amb la seva esposa el cafè-ball “Can Dama” li va donar molta popularitat, la qual unida a la constatació del coneixement que tenia de la història del poble, en van fer una referència per a les posteriors generacions. A la festa de la Gent Gran de 2002, el poble li va retre un homenatge pels seus cent anys. En el 2010 li ha dedicat la Plaça Narcís Costa Mayoral “Torlit”.

Joan Fabra Vicens, va ser un inquiet artesà que va néixer al veïnat de Vilartolí el 1895. Va aprendre l’ofici de rellotger a França i en va exercir a Girona on el 1923 es va presentar a un concurs per a substituir el rellotge de la Catedral, que no va obtenir tot i presentar un model bo i menys car que el guanyador. L’any 1956 va renovar l’esmentat rellotge posant-hi agulles per fer funcionar l'esfera, cosa que va durar fins el 1992 en que la mateixa família Fabra va substituir el mecanisme per l’actual. També porta el nom de Fabra, el rellotge de la Devesa. Joan Fabra també és reconegut per la seva vessant com a luthier, construint un model de tenora de la cobla molt perfeccionat, que per alguns l’ha posada a nivell dels instruments moderns. Joan Fabra va ser un dels 24 acusats de rebel·lió militar que van ser jutjats en el primer dels consells de guerra celebrats a Girona l’1 de març de 1939; per a 17 el fiscal va demanar la pena màxima, i, finalment, el jutge en va condemnar a mort 11. Entre ells no hi havia Joan Fabra que va morir a Girona, el 19 d’agost de 1978.

Per l’ empremta que van deixar a la població, cal citar també:

Carme Masó Vicens, filla de Sant Climent, va prendre possessió de la plaça de mestra el febrer del 1945; tenia 44 nenes a la classe. A més de l’ensenyament bàsic, també donava classes de “comerç” i les alumnes s’anaven a examinar a Girona; és recordada per la seva habilitat en les manualitats i pels seus brodats. Carme Masó va treballar fins l’any 1973, 28 anys sense estar mai de baixa.

Joan Frau Matas fou mestre nacional de Sant Climent des del curs 1954-55 fins el 74-75. Mestre polivalent, ensenyava dels 4 als 14 anys, francès, anglès, i preparava per fer els exàmens de comerç al Cultural Cervantes o els dos primers de batxillerat a l’Institut de Figueres. Cordial i obert fora de l’escola, va marcar tota una generació. Va ser “l’inventor” del joc que batejà com a “6 x 8” (“Seis por ocho”), una versió del dòmino molt útil per aprendre les taules de multiplicar.

Josep Barcons Muntada, nascut a la garrotxina Hostalets d’en Bas, va prendre possessió de la rectoria de Sant Climent Sescebes l’any 1975 i hi va romandre vuit anys, en el decurs dels quals no solament es va integrar plenament a la societat santclimentenca sinó que en va ser un veritable dinamitzador, deixant un extraordinari record que encara dura. Impulsor d’infinitat d’iniciatives amb els joves, entre elles La Passió, va estar vinculat a activitats tan dispars com el futbol, com a jugador, o la cooperativa de la qual va ser comptable.

L’Ajuntament de Sant Climent, ha fet, recentment, tres distincions:

Joaquim Torrent Tura, nascut a Pontós, és un dels molts exemples de joves que anaren a Sant Climent a fer el servei militar, en el seu cas el 1966, s’hi casaren i s’hi quedaren. Molt integrat a la vida social del poble, el 1979 va ser regidor del primer Ajuntament democràtic i el 1983 va ser elegit alcalde, càrrec que va ocupar fins el 2007, any en que ja no es va presentar a les eleccions. Per la seva tasca aglutinadora i la seva feina en la gestió dels interessos del municipi, posant al dia les infraestructures municipals, el Ple de l’Ajuntament del 16 de novembre de 2007 va concedir-li el títol de fill predilecte.

Isidre Boix Pastoret, fill i veí de Sant Climent va formar part de la Junta d’extinció d’incendis de Sant Climent des de la seva creació, el 10 d’agost de 1979, i el desembre de 1983 va ser nomenat Cap del parc de Sant Climent càrrec que desenvolupà fins l’abril de 2009, en què passà a la secció de bombers veterans de la Generalitat. Al llarg dels trenta anys va dirigir el parc amb fermesa i confiança en l’equip, aplicant a la seva feina els coneixements de geografia i metereología que te del municipi. El 2 d’octubre de 2009 l’Ajuntament li va concedir la insígnia d’or de Sant Climent Sescebes.

Oleguer Costa Caball. Nat a Vilartolí el 6 de desembre de 1934, va morir el 25 de març de 2011, essent Jutge de Pau substitut, president del Casal de la Gent Gran i de La Concòrdia. Va dedicar-se a l’agricultura i ocasionalment a l’hostaleria, i principalment, va participar en tot tipus d’activitats socials. Va fer del casal de la Gent Gran una referència a la comarca, i va formar part del cos de bombers voluntaris. L’Ajuntament li va concedir, a títol pòstum, la insígnia d’or de la població, lliurada el 27 de novembre de 2011 en el decurs d’un homenatge que li va retre tot el poble i la comarca.